Un somni amb espines - 1er Premi Sant Jordi de Tordera - 2020

 

               

                Castell de Rockflee (Irlanda)

                Octubre de 1603 

            Les ones arrossegaven granets de sorra a l'oceà Atlàntic juntament amb els bells records que en William posseïa i guardava com un tresor. Encara tenia ferides obertes que, tot i el pas dels anys, no havien aconseguit cicatritzar.

            Tants anys estimant en silenci i mai va tenir el coratge de fer-ho de veritat, d’estimar-la com el cos i l’ànima li demanaven, la seva fe li ho prohibia. Es preguntava si realment ella hauria esbrinat la veritat, el seu secret. Fou l’única dona, més ben dit l’única persona en el món, que l’havia fet dubtar entre ser un simple i humil frare o tenir una vida ordinària com la resta de mortals. Tenia l'esperança que ella se n'hagués anat, com aquelles ones, amb la consciència tranquil·la i l'ànima en pau i més lliure fins i tot de què va ser en vida.

            Però també havia arribat la seva hora. Aquells últims mesos sense la Grace, després d'haver entregat tota la seva vida a Déu i a Jesucrist, s'havia adonat que la vida sense ella no tenia sentit.  Però abans d'anar-se'n, havia de fer immortal al seu amor, tal i com li va prometre en vida.

            Una onada més, i d’entre l’aigua apareix, com un somni detallat amb nitidesa, el dia que es van conèixer...

 

            Cleggan (Irlanda)

             Abril de 1546

            Assegut en una de les pedres de la vorera del port, en William, un frare jove i tímid, intentava pescar quelcom mentre observava l’aigua clara sota els seus peus descalços. A ca l’armer més important de la comarca hi estava convidat a fer un bon àpat, però era un frare molt tossut, i no volia anar-hi amb les mans buides, el vot de pobresa no el permetia acceptar ofrenes sense res a canvi.

            De sobte aparegué una carraca que transportava mercaderies, la més gran que havia vist mai: tenia tres pals d’on predominava el pal major sobre el de messana, i el més petit, el pal de trinquet, era a la proa del pal major, on tot el velam de cangrees romania recollit, mentre els flocs ajudaven a portar el vaixell a port. Tot de mariners treballaven enfeinats recollint el velam i les cordes quan el jove frare quedà meravellat en veure com, des d’aquell vaixell esplendorós, emergia una figura de llarga cabellera rogenca que l’observava amb curiositat  des de la coberta. La respiració d’en William s’aturà, quedà a l’acte hipnotitzat per la figura femenina que lliscava sobre les aigües sense fer remor, d’aquell àngel sense ales. Un foc s’encengué en el seu interior tan ardent com aquells cabells que volaven al compàs del vent, i tan intens com la blava mirada amb la qual aquella jove el travessava, era inabastable, fins i tot els raigs de sol fugien de la brillantor de la seva pàl·lida pell. Sense que ell ho sabés, acabava d’arribar a port algú que faria trontollar el món que ell sempre havia cregut que coneixia com el palmell de la mà. En William, un home fet i refet, seguia amb la mirada cada moviment d’un cos que no feia massa havia deixat enrere la infantesa i d’on brollava la vitalitat d’una dona amb un coratge que ella mateixa desconeixia. I sense adonar-se’n, el jove frare havia abandonat el cistell i la canya, i es trobà davant del vaixell esperant a veure com tocava terra aquella fantasia. No era la més bella del món, però desprenia una força que l’atreia com un imant, tot i que el pitjor va ser quan ella li dedicà un somriure en trobar-se’l cara a cara, en William hauria fins i tot plorat de felicitat:

            —¡Vailet! —va dir-li un pescador a cau d’orella mentre tirava de la sotana—. No miris tan, home, que tu no la pots pas tastar. És la filla de Eoghan Dubhdara O'Malley, cap del clan O'Malley, tenen terres, un castell, tres vaixells i més de cent cavalls i d’aquí a cinc dies es casa amb en Dónal O’Flaherty, el terratinent més important de…

            —... de Galway —el va interrompre en William—. El conec, té un castell als afores de la ciutat, li dobla l’edat. I d’ella, la Grace, n’havia sentit a parlar, per no creia que fos tan…

            —¿Espectacular? —va deixar anar una gran riallada— I tu, vailet, series un marit més adient, oi?

            —No tinc diners i vaig prometre servir sempre a Déu. No puc ser el seu marit, ja ho saps —va respondre amb un to malenconiós i un xic de resignació.

            —Serà perquè no vols. Jo de tu prou que penjaria la sotana per ella, no siguis carallot! Si no ho fas, te’n penediràs tot la vida, tan segur com em dic Samuel —parlaven sense adonar-se que la jove s’allunyava— He sentit a dir que busca algú que pugui instruir-la en idiomes, sobretot en llatí. Seria una bona excusa per estar al seu costat ¿Saps llatí, oi?

            —Sí, senyor. Llegeixo, escric i parlo, anglès, francès, grec i llatí.  

            —Doncs ja pots presentar-te al castell demà mateix abans que algú altre s’avanci. Això no ho tens prohibit, oi? O és que tens por de renegar del teu vot de castedat? —va tornar a esclafir en una rialla. Li donà uns copets a l’esquena i el pescador va desaparèixer de la mateixa manera en què havia aparegut.  

             L’endemà, completament nu però amagat de mirades indiscretes, en Wiliam va matinar i es rentava en el toll del riu Corrib que anava cap a Galway. Havia passat la nit en un estable que uns grangers amables li havien ofert. No volia presentar-se davant d’ella fent pudor de pixum de cavall, volia fer bona impressió, volia que l’acceptessin com a futur mestre d’idiomes de la Grace. No podia fallar. No havia dormit en tota la nit pensant en les paraules exactes i precises per a què no es poguessin negar al seu oferiment.

            —Vaja —digué una veu dolça i femenina darrere d’ell que s’havia atansat al riu per abeurar al cavall—, no sabia que sota la sotana hi podia encabir un irlandès de carn i ossos, i a més a més, ben plantat.

            El pobre frare s’encongí avergonyit i es posà ràpidament la sotana, amb la mala sort que la col·locà del revés i aquella noia, entre rialles, va haver d’ajudar-lo amb l’embolic que s’havia fet entre la roba. La caputxa de la sotana li tapava la cara, i quan en William la va baixar davant seu va aparèixer el rostre de qui l’havia privat de son aquella nit. El pobre William no podia reaccionar, tan sols podia admirar-la. De sobte ella se li apropà  i li desà un bes als llavis.

            —No ho pots fer això, Grace, sóc un frare i tu estàs a punt de casar-te.

            —Ja ho sé, però no l’he escollit jo al meu futur marit, només tinc setze anys. El problema és que...,  el meu cor t’ha escollit a tu, William —digué amb timidesa—. No ha sigut gaire difícil esbrinar el teu nom entre la gent del poble —el mirà amb picardia.

            —Doncs, jo en tinc vint-i-dos, i per tant el més responsable dels dos, i sóc jo qui ha de parar aquesta bogeria —va dir en William fent-se l’indignat mentre encara notava el pessigolleig del frec dels seus llavis i com el cor li bategava sense control.

            —Potser no tindré una altra oportunitat d’estar amb tu, així, tan sols —va dir trista—. Què et sembla si, per una estona, juguem a ser una altra persona per poder estar junts sense remordiments.

            —I qui voldries ser? Si tens el món a les teves mans…, no necessites res.

            —Jo? Jo sempre he volgut ser una pirata, temuda i respectada, poder robar als rics per donar-ho als pobres. Però el que jo desitjo no lliga amb els valors que m’han ensenyat des de petita, tan sols per ser una dona. I tu? Qui voldries ser?

            —Doncs jo no vull ser res… vull ser frare, i algun dia conèixer el papa en persona, res més.

            —No m’ho crec, tots tenim un somni secret que no expliquem a ningú —li agafà la mà—, no pateixis, jo no li explicaré a ningú, Will, t’ho prometo.

            —Jo… —podia sentir la seva olor d’espígol acabat de collir que desprenien els seus cabells rogencs enlluernadors, el seu calent i suau tacte a la mà—, no sé què em passa —va confessar derrotat a la fi—. Jo…, jo…, voldria ser el teu marit.

            El jove frare esperava una resposta amb ansietat, acabava d’obrir el cor com mai ho havia fet amb ningú. Ella li regalà un ampli somriure, i fou en aquell moment, no en tenia cap dubte, quan en William s’adonà que ella sentia el mateix i la besà amb tota la intensitat que fins llavors havia frenat. Estava perdut, completament perdut per ella.

            En un racó, no gaire lluny del riu i darrere d’uns boixos florits, apartats de qualsevol mirada, es van estimar la pirata i el fals marit fins que el sol s’amagà darrere les muntanyes, avisant-los que la nit havia arribat i el somni havia acabat.

            —Vine —digué ell tot tallant una branca llarga d’heura—, deixa que et reculli el cabell amb l’heura —li donà un parell de voltes al cabell amb una branqueta plena de fulles i ho va rematar amb un petit nus de tiges elàstiques—. Ara sí que sembles una pirata salvatge —ambdós van esclafir a riure.

´           En aquell moment no sabien que la vida no els deixaria tornar a estar tan sols fins molts anys després, a la tardor de les seves existències.

            La condició de frare va facilitar-li l’entrada a la vida privada de la Grace al castell. Ella, una alumna avantatjada, aprenia i retenia en la ment cada frase i cada paraula que sorgia de la boca d’en William, i ell, un amant frustrat empedreït, la va seguir durant molts anys en tots els seus viatges a bord d’un vaixell mercader travessant els mars i els oceans, comerciant i descobrint junts ciutats perdudes i capitals meravelloses que es transformaven, plenes de riqueses on, moltes vegades, la pobresa esclatava entre les parets farcides d’història i allí era on tots dos intentaven arreglar el món.

            Però quan la Grace voltava la trentena, va perdre al seu pare i al seu marit, convertint-se ella sola en l’hereva de tot el que ells posseïen. No va plorar pel seu marit, tan sols era el pare dels seus tres fills, ella ja havia complert el seu deure de dona a la terra. La Grace, gràcies a les tropes i vaixells que posseïa, dominava les seves propietats per terra i per mar amb lleis estrictes, i era capaç de saquejar, i fins i tot de matar si era necessari, a tot aquell que no obeís les seves ordres, no tenia pietat, es convertí en una autèntica pirata, temuda pels seus enemics i molt respectada pels seus aliats. Era poderosa, la tractaven com una reina, excepte en William, el seu fidel company espiritual, que era l’únic que tenia permís per dir-li les veritats sense embuts, i de qui realment n’escoltava els consells sense dubtar mai de la seva fidelitat. Tenien un vincle tan indestructible com l’inexorable pas del temps.

            No van tenir gaires dies de pau, els anglesos volien reconquerir l’illa d’Irlanda i els van envair sense miraments, mataven, destruïen i robaven tot el que trobaven. Pels irlandesos va ser un infern. La Grace al capdavant de la seva tropa va defensar victoriosament les seves terres. Però un dia, d’entre tants de lluita i sang, va arribar-li una carta anònima, on es detallava l’empresonament d’en William en una fortalesa a l’illa d’Inishbofin. El catòlics com en William eren empresonats, castigats i enviats a l’exili sense tenir opció a tornar mai més al seu país.

            En la foscor de les cel·les, esperava en William resignat a ser exiliat, i entre les ombres buscava aquell rostre que un dia li va arrabassar la llibertat de ser frare, un rostre que el feia dubtar de la seva fe, del camí que havia triat per pròpia voluntat i que, al mateix temps, l’emplenava de vitalitat i bondat. Vora les reixes de la finestra va descobrir una branqueta d’heura que descaradament s’endinsava en la negror. Va tirar de la punta, i va seguir tirant de la branqueta envoltada de fulletes fins que en una d’elles hi va trobar embolcallat un rínxol rogenc. Només podia pertànyer a una persona, i aquesta l’esperava als barrots de la porta amb una torxa en una mà i una espasa plena de sang en l’altra. La Grace li obrí la porta i la impressió que ambdós van tenir va ser com el primer dia que es van veure, però tot i la poca distància que hi havia entre ells, encara existia un penya-segat de contradiccions que els separava. En cap món s’havia vist que una pirata i un frare es poguessin estimar.

            —Estimat William, tinc dues notícies —digué la Grace amb el rostre angoixat i a la vegada il·lusionat.

            —Digues la dolenta primer.

            —Que em torno a casar. Vull ampliar les meves propietats, i ja que tu no pots… Després d’un any m’acolliré a la llei irlandesa, em divorciaré i em quedaré per mi el castell de Rockflee, està molt a prop d’aquí. Serà per nosaltres dos, perquè hi puguem trobar-nos completament sols —l’abraçà—. Està molt atrotinat, així que ens el farem nostre, al nostre gust. No és el que sempre hem volgut? Sense criats, sense soldats… Sols tu i jo!

            —Et tornes a casar? Per tenir més propietats? —quedà pensatiu— Has canviat Grace, on està aquella noieta de setze anys? Potser hauria sigut millor que se m’emportessin a l’exili abans que tornar  a veure’t casada, i a més a més, per poder.

            —Tu també has canviat Will. Jo intento fer realitat els meus somnis… igual que tu.

            —No tots els somnis es poden fer realitat, ja ho saps —digué molest—. I…, la bona notícia?

            —Tinc una missiva procedent del papa Pio IV, i es per a tu —li entregà el petit sobre.

            Obrí la carta amb les mans tremoloses, no tenia massa forces després d’haver passat gairebé un mes tancat en aquella cel·la. Llegia atentament el paper sense deixar-se cap detall, i el silenci era esfereïdor. Per fi el frare aixecà la vista amb una lluentor de felicitat als seus ulls:

            —És una carta escrita pel secretari del papa, i diu que el mateix Pio IV em vol veure, que algú li ha parlat de la meva dedicació als pobres, aconseguint-los menjar i donant-los una educació, i que volen recompensar aquesta tasca que he fet durant tants anys. Em pregunto qui els hi haurà parlat de mi….

            —Deu ser algú que t’aprecia molt —digué la Grace amb un somriure còmplice—. Entenc que no rebutjaràs pas l’oferta.

            —No, no puc, és un somni fet realitat. Marxaré demà mateix, tinc un llarg viatge per endavant.

            — Has estat tota la teva vida acompanyant-me allà on jo anava, Will, ara és el teu moment —el seu rostre va perdre l’alegria que tenia d’haver-lo salvat per mostrar un bri de tristesa—. Així doncs…, estarem molt temps sense veure’ns. Millor que ens acomiadem aquí i ara —li digué malenconiosa, li besà una galta i sortí d’aquella presó deixant enrere al seu frare en la foscor, però va notar que ell li agafava el braç i se li atansava:

            —Tornaré, t’ho prometo, Grace —li acaricià el rostre amb delicadesa i ella acostà la  cara amb fermesa a la seva mà, necessitava el seu tacte, i tancà els ulls per sentir-lo en la seva pell i en la seva ànima. Una solitària llàgrima va brotar dels seus ulls. Era un acomiadament amarg, mai s’havien separat d’ençà que es van conèixer. En William no ho va poder suportar i la besà amb la mateixa intensitat que la primera vegada, i única, que van estar junts.

            Però en William no tornava. La Grace rebia cartes molt curtes d’ell des de Roma, Florència, Atenes, Tebes, Xipre, Petra… i fins i tot de Macao, on havia estat treballant, complint amb la missió que el papa li havia encomanat, predicar la paraula de Déu allà on anés, convertint als heretges. Mentrestant, ella lluitava sense descans contra els maleïts anglesos en la seva persistent invasió. Lluitava per la seva vida, per les seves terres i per la llibertat, dels seus i d’Irlanda. En certa manera, es penedia d’haver influenciat en la marxa d’en William, el trobava a faltar més que a la pròpia llibertat per la qual lluitava, però també entenia que havia de respectar els seus somnis i la seva vocació. En realitat, el seu cor era lluny d’aquella illa,  el seu cor la va abandonar el dia que ell va partir.

           

            Asseguda a la sala de recepcions del castell de Rockflee, la Grace repassava les cartes que els diferents clans li enviaven demanat ajuda, i buscava, com sempre, si en tenia alguna d’en William. Feia setmanes que no sabia res d’ell. Estaria encara viu? On seria? Havien passat gairebé deu anys d’ençà que va marxar. Obria resignada cada sobre llegint a cada una d’elles els precs dels seus veïns que havien patit els atacs dels anglesos, tots demanaven el mateix: reforços i menjar. La Grace estava ja esgotada d’aquella guerra que semblava que no tenia fi. Algú va entrar sense permís a la sala, i ella, just quan volia llençar-li un retret a l’intrús, va veure una sotana que embolcallava a l’home que tant havia estat esperant. El tenia ja tan a prop que ambdós es van fondre en una forta i sentida abraçada:

            —Has tornat —va aconseguir dir ella amb un nus a la gola.

            —T’ho vaig prometre, i porto per tu un present —li entregà una missiva.

            —És de la reina Isabel I, com ho has fet?

            —Tinc contactes. La reina vol reunir-se amb tu i amb els senyors dels clans que tinguin més terres, i influència, per arribar a un acord i acabar amb aquesta guerra entre irlandesos i anglesos, catòlics i protestants. Segons ella, ja s’ha vessat massa sang. Hi aniràs?

            —Sí, però no penso obeir cap ordre seva. Ens volen prendre les nostres terres, ella creu que Irlanda necessita ser regida pel govern anglès. Li faré creure que estem disposats a pactar, i quan menys ho esperin els atacarem a l’entrada est, quan arribin amb tots els seus vaixells a l’illa. Estarem preparats.

            —Decideixis el que decideixis em semblarà bé, sempre has sabut triar les opcions més encertades. Jo només et volia donar l’oportunitat de tenir a la reina cara a cara, i que puguis fer ús del llatí que et vaig ensenyar.

            Mai imaginaren que perdrien aquella guerra que duraria segles i que a la llarga els anglesos aconseguirien trencar l’illa en dues parts sempre més renyides… Pocs anys després de la reunió amb la reina, els irlandesos van ser derrotats i massacrats sense pietat.

            El frare s’amagà al castell de Rockflee on la Grace havia viscut sola fins llavors, i on hagueren de viure sotmesos a les lleis angleses, algunes de les quals dictaven que s’havia d’eliminar tot rastre del catolicisme, fins i tot a les persones que el predicaven.

            Entre la fam i la pobresa visqueren aïllats del món, reclosos en un castell atrotinat i mig enderrocat que els protegiria de les males llengües i dels enemics que els havien robat les terres.

            Els dies i les setmanes se succeïen entre una parella que experimentava una relació que gairebé ningú hauria pogut entendre. No era un amor físic ni carnal, era tan sols espiritual. Eren dues aus engabiades, una de mar i una altra de cel, lligades en la terra ferma, dues aus que compartien destí, un somni impossible.

            Anys més tard, la reina verge va morir sense descendència i la Grace, mesos després, va seguir el seu fatal destí, orgullosa d’haver sobreviscut a la seva pitjor adversària. El seu últim desig va ser que el seu cos fos llançat al mar, on sempre havia pertangut.

            —Per molt que hagi fet per la nostra illa, mai ningú sabrà tot el que he arribat a  sacrificar per ella —digué la Grace mirant als ulls d’en William just abans de morir—, no hi ha res més dur que renunciar a algú —va xiuxiuejar.

            —Vés tranquil·la, Grace, jo m’encarregaré que siguis recordada com la gran pirata que has sigut. Jo faré que siguis immortal.

            A l’horitzó és podia apreciar encara la petita barca d’una sola vela que resguardava el cos de l’estimada Grace abans que es pongués el sol d’estiu. El vell frare va esperar assegut a la blanca platja d’Inishbofin fins que la barca va desaparèixer de la seva vista. Allà mateix hi va fer esculpir en una gran pedra la figura de la seva dama. Amb les seves vestidures de pirata, la llarga espasa a la mà, els seus llargs cabells al vent lligats amb una tija d’heura i el cap ben alt mirant sempre a l’infinit on el cel i el mar es besen. I a sota els seus peus, una inscripció “Grace O’Malley: la reina que volia ser pirata, valenta i amb la rebel·lia per bandera. Mai va cedir al rol que se li havia imposat per ser dona. Una defensora i lluitadora de la llibertat, que va ser per tots respectada, però sobretot molt estimada per un simple frare anglès”.

            En William mai va tenir el coratge de confessar-li que era anglès, natural de Wicklford, un poblet a prop de Londres. Tenia tanta por a perdre el seu amor que no va poder dir-li la veritat, s’estimà més emportar-se el secret amb ell. Un secret que potser a ella no li hauria importat, però que es convertiria en una espina que quedaria clavada per sempre en els remordiments d’un frare que havia viscut tan sols amb un somni, ser el seu marit.