Rierols d'ànimes - 1er Premi Sant Jordi 2021 - Tordera

Institut mental de la Santa Creu (Manicomi d’Horta), Barcelona

Tardor de 1935

La Joana

Una dèbil i malenconiosa llum de cendra s’escola per les meves parpelles que s’obren tremoloses amb recança. I em descobreixo a mi mateixa ajaguda en un llit d’hospital envoltada de bates blanques. La forta il·luminació em crema les retines i no aconsegueixo reconèixer els rostres somrients del meu voltant. Em sento defallida, moure els pulmons per respirar m’exigeix un esforç sobrehumà, una acció que sembla haver perdut l’intrínsec moviment rutinari, mentre cerco en la meva ment una explicació amb certa lògica.

Em deslliguen i m’asseuen en una cadira de rodes mentre s’afalaguen entre ells de la gran tasca que han portat a terme emprant el tractament de xoc amb corrents elèctrics després del fracàs estrepitós de la lobotomia que em van practicar la setmana passada.

Sento un fil de saliva escapant-se de la meva boca lliscant barbeta avall sense que jo pugui posar-li remei. La infermera em col·loca davant d’una finestra per la qual només puc observar una inquietant i avorrida paret de maons, i es retira sense adonar-se, o això prefereixo pensar, que m’he pixat i defecat en la roba interior. 

L’única part del cos en la qual puc sentir certa mobilitat és l’ull dret, i amb la seva ajuda repasso la resta de les meves extremitats inertes. La confusió i la por m’envaeixen, i em pregunto: “Quant temps hauré de viure d’aquesta manera? Morta per fora, però amb la consciència més clara que mai”. I m’aixoplugo en els records que encara queden vius en el meu ésser i em donen esma per seguir vivint, i ensopego amb un solitari moment que puc albirar entre les ombres: el meu primer bes, el de l’Aurora.

Jo acabava de fer divuit anys, era la primavera de 1912, i la mare, que encara era viva, m’havia deixat anar a Barcelona, acompanyada és clar pel meu germà gran, per passar una setmana amb la meva amiga Aurora Bertrana, amb qui compartia una estreta amistat d’ençà que ens vam conèixer al meu poble, on ella solia estiuejar amb el seu pare Prudenci i la seva família. 

La duresa de la fina agulla de diamant acaronava el disc pla de zinc que giravoltava sense fi en el recentment aconseguit gramòfon de la marca Victor I, concebent una dolça melodia de jazz, entonada per un piano i la delicada i vellutada veu negra de l’Ella Fitzgerald, que eixia per la corneta de fusta emprada intel·ligentment com a amplificador.

La fressa dels peus que lentament s’arrossegaven per la pista de ball marcaven, entre xiuxiueigs, el pausat compàs de la cançó mentre les diferents parelles abraçades callaven i deixaven que la música omplís la buidor de la sala enterbolida pel fum de les cigarretes de picadura de tabac.

L’Aurora era dos anys més gran que jo, i ja la voltaven diversos borinots que la pretenien, alumnes que havia conegut a l’Acadèmia Ainaud on estudiava violoncel per ordre del seu pare perquè fos una senyoreta distingida en el futur. Però el que realment ella volia era ser escriptora, des de ben petites que m’ho deia. En canvi jo, arrossegada per les labors de la casa, com brodar, sargir o esclofollar pèsols, que la mare m’ensenyava, no m’era permès somniar a ser algú més que no fos una bona muller i una  mare entregada. Més ben dit, jo no sabia què era somniar, puix la vida terrenal i espiritual era el què m’havien ensenyat sense que tingués possibilitats de mirar més enllà de què els meus ulls eren capaços de veure. 

Asseguda en un racó, al costat del meu germà, admirava de lluny als dansaires, un ambient modern i romàntic tan remot per la meva gent del poble i tan idíl·lic per mi. Érem dos mons distants que coexistíem sense cap mena de connexió aparent. 

Aquella setmana a Barcelona no vaig tenir temps ni per respirar. Els matins a la gran ciutat, després de la missa de les nou a la imponent Santa Maria del Mar i fer el xafarder a la Via Laietana on es preparaven per encabir-hi el ferrocarril subterrani, els repartíem entre llargues passejades pels jardins del Parc de la Ciutadella, flairant l’enrenou dels coloms i petits pardals amagats en les arbredes, i fent tombs per les formoses platges de la Mar Bella i del Bogatell al Poble Nou. Mentre que les tardes desfilàvem entre els carrerons on m’arraulia esporuguida entre la basarda que els mercaders estrangers traginaven en la foscor arran de terra sota els edificis alts que simulaven tocar el cel. El brogit dels vehicles amb tracció mecànica, i llurs botzines, anava de bracet amb els escandalosos tramvies que, junts, dominaven les vies de més amplada, mentre les persones caminaven amb presses i atrafegades, hom podria endevinar que arribaven sempre tard a algun destí incert. 

En aquell rebombori l’Aurora s’hi sentia com un peixet enmig del mar, tot i que sovint s’escapolia de les enveges i egoismes de la burgesia catalana. Mentrestant, jo enyorava el silenci del camp, les orenetes jugant entre les masies i la tranquil·litat de saber que la germanor entre les famílies del poble havia creat una unitat única durant segles que era indestructible. Eren dos mons, com nosaltres dues, molt diferents. Ella era l’aventura, la curiositat, la rebel·lia, i jo era la serenitat, la mesura, la paciència. Érem la nit i el dia, però complementàvem les mancances d’una amb les abundors de l’altra. 

Al capvespre sovint m’arrossegava a locals on podíem gaudir del jazz que a ella tant l’apassionava tot dient-me inflada d’orgull “Joana, algun dia faré una banda de jazz formada íntegrament per dones, ja ho veuràs”. Per tornar ja de nit a dormir al pis, on l’Aurora s’allotjava temporalment, de la Carme Karr, una dona catalana i feminista que s’entregava completament a la lluita pels drets de la dona i per la igualtat d’oportunitats en les professions considerades exclusivament masculines. Era una dona intel·ligent, intuïtiva i persistent, que m’ensenyà que les dones eren tan capaces com els homes de fer qualsevol cosa que es proposessin. Em va agafar tant d’afecte que quan publicava articles feministes en la revista La il·lustració catalana sempre emprava el meu nom com a pseudònim.  

Una tarda però ens van deixar un parell d’abonaments, els quals pertanyien al professor de violoncel de l’Aurora i a la seva muller, per anar al Gran Teatre del Liceu. Aquell dia es representava l’obra de Romeu i Julieta, dirigida per un tal senyor Gounod i interpretada per la soprano Zina Brozia, així ho detallava el programa d’actes que ens havien lliurat a l’entrada del teatre, on constava l’argument de l’obra i tot un bon repertori d’avisos publicitaris de botigues de joies, de restaurants luxosos i d’automòbils Renault que es venien per set mil cinc-centes pessetes. Just a l’entrada del teatre es succeïren desenes de llargs i delicats vestits colorits de vellut, cosits amb sedes i puntes, decorant les fines figures femenines a conjunt amb els barrets de plomes que flotaven sobre les catifes, acompanyades per tot un seguit de senyors abillats amb vestimenta de tres peces, combinació de jaqueta amb pantalons i armilla, ben estirats i embolcallats entre el fum espès de grans cigars. Durant una bona estona vaig creure que estava en un somni, perquè era tot un món que jo albirava des de la llunyania del meu empobrit esperit i les butxaques plenes de polsim. 

En arribar a la cambra, en la casa on ens allotjàvem, després de repassar les escenes romàntiques de l’obra i gastar rialles burlesques sobre la tibantor de la burgesia catalana, va succeir quelcom que mai hauria pogut imaginar. Fou un ensurt joliu, puix no sabia que ho delejava fins que ella va gosar fer el pas. Dins la fosca, acaronades per la trèmula claror que el ble desprenia en una espelma mig desfeta, l’Aurora es va atansar i em va regalar un ingenu i afectuós bes als llavis. 

Malauradament, aquell joiós instant s’esquitllà de la realitat quan vaig tornar a Berga, a casa meva, allí on m’esperaven els meus pares i germans, els veïns i les labors de casa. 

Però una melosa fal·lera em va segrestar i empènyer a repetir aquest tipus de vetllades, tan rebutjades al poble. Anava sovint a Barcelona amb l’excusa que l’Aurora m’ensenyava a escriure el català, mentre que ella pujava cada estiu al Berguedà amb l’excusa d’esbargir-se de la gran ciutat. Però la realitat era que érem dues bones amigues que no aconseguíem estar gaire temps separades. I la correspondència amb cartes era un mitjà massa lent per a aconseguir que no ens sentíssim tan llunyanes. 

Durant gairebé deu anys vam estar compaginant les trobades. Fins i tot vaig festejar de manera fugissera amb un vailet de la gran ciutat, de bona família, al qual vaig conèixer una tarda a la sortida del Liceu. 

Però la joventut s’escola com l’aigua entre les escletxes traïdores dels dits en un intent frustrat per entomar-la, i l’Aurora i jo vam emprendre camins oposats.

Hom podria dir que d’aquestes curtes estades a Barcelona, i el contacte amb persones tan lluitadores per la llibertat de la dona, jo n’hauria pogut treure quelcom de profit, però com deia la meva difunta mare, al cel sia: “El dimoni no se’ns mostra mai amb la seva aparença real, sinó que s’atansa sempre disfressat de xai mans”. I així va ser com vaig conèixer a en Pasqual en una festa major. Un ramader jove i atractiu d’un poble proper a on jo vivia, d’ulls castanys indomables com el feréstec bosc de la tardor i el cabell enrinxolat i daurat com el blat abans de segar. Totes les noies desitjaven tenir la seva plena atenció. Però ell tan sols es va fixar en mi, i el meu cor va esclatar de joia. 

Es podria dir que vaig ser feliç fins que em vaig maridar, i per casualitats de l’atzar aquell mateix any l’Aurora va marxar a Ginebra per continuar amb els seus estudis de música. El sentiment de vergonya em va carregar de culpa, car em vaig passar la nit de noces pensant només en ella. 

Els mesos es succeïen per replegar-se en eterns i fatigosos anys sense sentit, buits de qualsevulla ànsia de viure. El bon jan d’en Pasqual es transformà en un pèrfid Satanàs. Només jo, en la fictícia seguretat de la meva llar, podia identificar al farsant del meu marit. L’únic que potser hauria calmat la seva ira era engendrar fills, però Déu Nostre Senyor no enviava criatures al meu ventre. 

—Ja sabia jo que estaves seca per dins —m’escridassava en Pasqual cada mes que jo tornava a sagnar—. M’ho hauria d’haver imaginat, una dona bonica amb un cos esvelt no podria ser una bona paridora —va escopir a terra amb fàstic—. Una mala dona és el que m’ha tocat. Però no seré pas jo que et mantingui la resta de la teva vida. Qualsevol dia d’aquests quan tornis a casa prou que et trobaràs el forrellat passat darrere la porta i la balda baixada perquè no puguis entrar més a casa meva. 

—Tinguem una mica de paciència, ja arribaran les criatures.... —li contestava jo sempre amb calma.

—Perdut estaria si hagués de refiar-me de tu..., abans em sortiran ales que no pas engendris un fill. Maleïda sigui la teva mare quan em va convèncer per casar-me amb tu tot dient-me que sabies fer de tot. I tant que saps fer de tot! —va afegir amb to cruel—. De tot menys fills.

Arribà un dia en què en Pasqual no en va tenir prou amb escridassar-me i insultar-me. En comptes de les moixaines anhelades em regalava bufetades que a cada jorn anaven i venien. I jo callava en silenci i m’amagava en la foscor de la nit, mentre de dia em mostrava com una muller joiosa i feliç davant de tots els veïns.  

Moltes nits en Pasqual no tornava a casa fins que la lluna s’esquitllava en l’horitzó. Jo potser era muda, però no ignorant, car sabia per les males llengües que es gastava el jornal en dones en una casa de barrets de Gironella. La soledat no era una efímera companya de poesia, sinó l’ombra que m’envoltava d’ençà que eixia el sol al matí fins que se n’anava a dormir. Sempre estava sola. 

L’Aurora va tornar casada amb un francès, Denys Choffat, i tenien previst anar-se’n a la Polinèsia Francesa una bona temporada, on al seu marit li havien ofert una feina com a enginyer. Abans, però, va passar per casa meva per acomiadar-se, altre cop. En un arravatament de sensibilitat i enyorança, abans de dir-nos adéu-siau, ens vam abraçar i ens vam besar, com sempre, als llavis, era el nostre costum, la nostra manera de dir-nos que ens estimàvem. Per malastrugança aparegué el meu marit en aquell instant d’intimitat i en veure’ns quedà sense esma per uns segons i ni tan sols va poder cridar. En marxar l’Aurora, al meu marit no va necessitar massa raons per convèncer a la meva família i als metges de què jo tenia qualque tipus de trastorn mental el qual em feia infèrtil. 

Així doncs, sense que jo pogués dir ni ase ni bèstia, em van posar una camisa de força i em van recloure en un manicomi de Barcelona, on m’utilitzaven com a conillet d’índies per tota mena de proves, entre elles la de curar el desig sexual entre dones. Aquí romanc esperant que em “curin” o que la mort m’alliberi. 

L’Aurora no va tenir mai cap notícia del meu fatal destí fins anys més tard, però no li era permès visitar-me sota l’ordre estricte del meu marit que va exigir des de l’inici al centre que mai ens deixessin estar juntes. Aquí potser sóc una presonera, però visc lliure del meu matrimoni. 

—Joana Cardona? —sento la veu trencada d’un doctor que em crida darrere al clatell

No puc replicar, ni moure’m. Amb l’únic ull bellugadís aconsegueixo veure la pell de les meves mans, fosca i esquerdada, mentre que la panxa i les cames tenen bonys irregulars de tan inflades que estan. Sóc incapaç de reconèixer la carn morta en la qual estic atrapada i em sento una forastera en un cos inútil, en un lloc que no mereixo, en una vida que no desitjo i amb la qual he d’aprendre a conformar-me. Puix la meva vida era ella, l’Aurora. La tornaré a veure algun dia? El record del seu rostre cada dia perd nitidesa i amb prou feines puc esbossar els detalls d’aquella fisonomia tan familiar. Serà ja una escriptora reconeguda? En quin país estarà vivint ara? Me n’aniré d’aquest món sense saber quelcom d’ella? 

—Joana Cardona? —altre cop la veu del senyor metge— Ah, està aquí! No l’havia vist. La vinc a buscar, és hora del segon tractament. Li hem de fer diverses extraccions dentals. He llegit en diversos articles de doctors molt respectats que les intoxicacions cerebrals poden ser atribuïdes per infeccions corporals, i començarem per quelcom senzill i bàsic. Per més endavant, si no mostra senyals de millora, continuarem per l’extirpació de les amígdales, la melsa, l’úter i altres òrgans que considerem oportuns i que no són vitals —m’explica el doctor tot guiant la cadira de rodes cap al quiròfan sense que jo pugui fer res per evitar-ho—. Aquest tractament el combinarem, per tenir més efectivitat, amb una teràpia electroconvulsiva, tot i que l’he d’avisar que no podrem fer servir èter ni òxid nitrós, la situació tan delicada en què es troba el nostre país en l’actualitat ens obstaculitza les entrades de certs materials per la frontera. Però li prometo que no és gens dolorosa aquesta nova teràpia, ja ho veurà. 

Hospital de Sant Bernabé, Berga

Finals d’estiu de 1974

L’Aurora

No recordo com va morir la meva Joana, més ben dit no ho vull recordar, com tampoc recordo el seu enterrament. Crec que és degut al fet que va ser un cop tan dur que la meva ment mai ho acabarà d’acceptar. Després de tot el que he viatjat i vist, després d’haver viscut experiències esgarrifadores i que corprenien, l’única situació en la meva vida que m’ha traumatitzat de veritat és la pèrdua de la meva estimada amiga. 

Mentre escrivia en una de les desenes de quartilles que m’havia emportat per aquell viatge d’investigació sobre les dones al Marroc, per publicar el meu proper llibre, no vaig poder evitar evocar la dolçor de la Joana una nit en concret. Un instant que em va trencar les reflexions que fins llavors havia tingut sobre les parelles i que sense saber-ho portava molt arrelades. 

Aquella nit, estàvem soles en la cambra, a punt d’anar a dormir, quan els records d’hores passades ens portaren dolces i divertides rialles, no vaig poder deixar de fixar-me en la carona de la Joana i embadalida la vaig acaronar amb el dors de la mà. Ella parà de riure i em mirà de fit a fit. De sobte, sense que ho tingués preparat ni pensat, vaig sentir que em frisava per besar-la. No era un desig carnal, ni de curiositat, sinó un sentiment d’amor profund d’amistat que necessitava mostrar-li. Perquè per mi ja no era suficient dir-li que l’apreciava com amiga, ni que l’estimava, ni prometre-li que sempre seríem com germanes. No. El meu cos demanava expressar-se per si sol, sense paraules, sense gestos. Les abraçades i moixaines no em servien per exhibir tot el que sentia per ella i em vaig deixar portar per aquelles noves sensacions, les quals no em feien gens de por, puix naixien del simple fet d’estimar a algú, de tot l’afecte que ens unia com a persones, com a humanes. El meu cos va abandonar la postura original i s’atansà a ella. La Joana semblava que sabia què passaria car no es mogué, tancà els ulls i m’esperà. Vaig aclucar els ulls just en el moment que la meva boca li besà els llavis. No va ser un petó humit, sinó tendre i càlid. Vam romandre unides en aquell bes durant uns segons, com si a través d’aquell simple contacte ens poguéssim dir tot allò que no sabíem expressar amb paraules, com si les nostres ànimes s’abracessin, com si per un moment ens uníssim en una sola persona per tota l’eternitat.

Mai vam explicar el què ens havia passat, però aquell fet el vam acollir perquè fos la nostra forma d’acomiadar-nos cada vegada que ens havíem de separar i no sabíem quan ens tornaríem a veure.

Les nostres vides en separar-se van perdre gairebé tot el contacte, i arran d’això també vam perdre el llaç invisible que ens unia i que durant deu anys havíem estat alimentant.

Vaig conèixer molta gent al llarg de la nostra separació. A la Polinèsia Francesa, on vaig viatjar amb el meu marit, em van ensenyar què era l’amor lliure, i d’aquesta manera vaig trobar un sentit diferent de la vida. Vaig recordar a la meva Joana i el que sentíem l’una per l’altra.      

Qui ho havia de dir que aquell bes, innocent de tendresa, d’amistat, d’amigues íntimes, la portaria al patiment i a la mort?

Ara, en aquest llit d’hospital recapto les hores que em queden de vida, que no són tantes, ni de bon tros, com els bonics records que m’emporto d’aquest món: els estius a Berga, la Joana escotant-me com toco el violoncel, la Polinèsia Francesa, Monsier Choffat, el viatge al Marroc, tan sensual i fanàtic, amb aquelles dones empresonades en harems, o en cases luxoses, o condemnades injustament en presons per culpa dels seus marits musulmans. I no puc evitar sentir-me culpable per deixar a la dona més important de la vida totalment sola i morint lentament en un manicomi mentre jo me n’anava de viatge a Xauen cercant quelcom d’èxit. Tan lluny vaig marxar per estudiar a unes dones oprimides i anul·lades, sense saber que tan a prop meu, la meva estimada amiga, n’era una d’elles. Vaig descobrir que els homes musulmans no eren massa diferents dels homes que teníem a dins de casa nostra en aquella època. Que ximple que vaig ser! Tant d’amor que li hauria pogut donar! Un amor tanmateix que li va portar la mort en vida. Puix que estigués closa en un psiquiàtric era tant culpa del seu marit com de la seva família..., però també meva.

La Joana va morir el 10 de desembre de 1935, però en la llosa que cobreix el seu nínxol hi vaig fer escriure 10 de desembre de 1932, que és quan li van realitzar la primera lobotomia de tres que tenia programades. Aquell fou el dia en què vam deixar morir a la meva pobra Joana. 

He deixat preparades instruccions detallades al notari per quan jo ja no hi sigui. No tinc fills, i pocs parents. El meu pare, Prudenci Bertrana, reconegut escriptor i conegut mundialment per la seva obra Josafat, està enterrat a Barcelona, al cementiri de les Corts, en un nínxol sense cap placa ni inscripció, tot per culpa del franquisme i la meva ruïna econòmica en tornar de l’exili que no em va permetre de regar-li un repòs digne. Per tant, he decidit romandre la resta de l’eternitat amb la meva estimada Joana, amb el permís de la poca família que li queda, al cementiri de Berga, la ciutat on ens vam conèixer la primera vegada que vaig estiuejar amb el meu pare al Berguedà. Perquè ella hauria volgut ser com el vent, lliure, llàstima que mai ningú va veure ni sentir la persona que cridava en els seus silencis. 

Quan em mori, les nostres ànimes es fondran com l’aigua de dos rierols que fugissers corren lliures a la gran mar. Allí el nostre amor no serà castigat ni jutjat. 

Mai ningú podrà entendre què era la Joana per mi, ni què era jo per la Joana, dues dones que s’estimaven sense cap mena d’anhel sexual.

Però sí que us puc ajudar dient-vos que el nostre afecte era tan gran que no tenia cabuda en aquest món. 

Respiro plàcidament una última vegada per exhalar el meu últim alè mentre recordo les meloses paraules de la Joana: “L’amor és com un volcà, és imprevist i pot esclatar enlairant-se més enllà del que hom podria imaginar, però no se’l pot apagar un cop està ardent, puix seria anar contra tota naturalesa, i llur saviesa sempre romandrà per sobre de qualsevol de nosaltres.”