Com la nit i el dia - 2on Premi Sant Jordi 2021 - Malgrat de Mar

 

                                                                                    

Palau de Topkapi, Constantinoble, Imperi Otomà

Primavera de 1820

 

            Des del pati exterior del palau em vaig deixar captivar pel misteriós bri de llum que desprenien milions d’estels, mentre en la negror del Mar de Màrmara onejaven diminuts diamants engendrats per la brillantor de la lluna creixent. De tots els meus viatges a l’orient amb el meu pare, comercialitzant sedes, catifes i cavalls àrabs a canvi de sal i àmfores d’oli de balena, per il·luminar les llànties, entre Síria, Pèrsia i Egipte, mai havia albirat un espectacle tan corprenedor. Per molt que procurés despertar el què havia desat enrere en la meva terra catalana, els meus sentits defallien en cada sospir de la flaire de desenes d’espècies que surava pels racons de palau, tot recordant-me que era lluny de casa. El ressò de l’últim cant des dels minarets de la Mesquita Blava, clamant a la darrera oració del vespre, cedí al silenci del repòs de la nit. Només en la llunyania es podia endevinar el so fugisser d’una flauta ney, un instrument turc fet de canya, que un pastor tocava per dissimular l’amargor de la seva vida solitària.  

            —Anem a dins? Ens espera el sultà al pati de cerimònies —va fer-me tornar de les meves cabòries el meu marit, el qual m’havia escollit dos anys ençà com a muller per poder continuar el negoci del meu pare ja ben col·locat en diferents països d’orient, i aprofitar de pas també que la filla en qüestió parlava amb fluïdesa el francès, l’àrab i el persa—. Et necessitem perquè ens facis d’intèrpret.

            El meu pare, al cel cia, estava més tranquil si la seva filla continuava el negoci, quan ell ja no hi fos, amb un home al costat que la pogués protegir dels perills en terres forasteres. Tot i que la realitat era que em podia valer per mi mateixa, encara que ell no ho volgués veure. Puix les dones érem vistes com a persones fràgils i indefenses, més adients per fer feines administratives en el comerç que no pas per negociar acords econòmics entre homes devots d’Al·là. I com a un cas excepcional, per haver acompanyat al meu pare durant tants anys, se’m permetia fer de traductora entre el sultà Mahmut II i el meu marit i altres socis masculins. Tampoc m’era permès mostrar la meva blanca pell, així doncs, havia d’anar embolcallada amb metres de roba i el cabell cobert per un atapeït i opac vel. Però aquesta vegada la nostra visita podria canviar moltes coses, i no estava segura de si realment estava preparada per al que pogués esdevenir.

            Em vaig asseure sobre el coixí que reposava en una catifa farcida de complexos dibuixos geomètrics entrellaçats, els quals, llurs fils de seda i or espurnejaven com guspires defugint del foc. De sobte, la veu greu i potent d’un home barbut, de pell fosca i coronat amb un turbant morat, començà a cantar en turc amb tanta delicadesa que hom no gosava fer cap fressa per por a trencar l’encís, i tot seguit l’acompanyaren el so del kamanché, que es tocava amb un arc semblant al del violí, un saz turc, instrument molt semblant al llaüt, juntament amb la marcada percussió de diversos bendirs, tambors coberts amb una fina membrana de pell. Les parets de marbre pinzellat amb vetes de salmó retornaven la veu del cantant tot abrigant als allí presents en una càlida embriaguesa de bogeria controlada, anul·lant la resta de sentits.  

            De darrere unes cortines sorgiren tres concubines del sultà, cadascuna abillada fins al rostre, i d’un color diferent de les altres.  Però els allí presents només teníem ulls per una. Una noieta jove, que no arribava a la vintena, amb ulls negres d’ametlla, la pell color canyella, cabells llargs, negres i tortuosos com l’aigua d’un rierol i la mirada més melangiosa i absent que hom pogués imaginar. Embadalits tots per aquella presència, seguíem la melosa dansa de les seves mans, dels braços i del cos sencer mentre giravoltava entre moviments sinuosos i esmunyedissos al ritme de la melodia, tot desprenent una sensualitat misteriosa. Jo mai havia tingut el privilegi de presenciar aquell tipus de cerimònia, el sultà tan sols l’executà per donar la benvinguda al meu marit i als seus socis, perquè eren els mercaders de l’occident. En acabar l’espectacle, el sultà, tot curull d’orgull, ens convidà a passar al menjador i sopar, on els eunucs i servents ens havien preparat diferents viandes típiques del país.

            A mitjanit, sense poder aclucar els ulls, i mentre cadascú dormia en la cambra individual que el sultà ens havia adjudicat en el palau, em vaig calçar les babutxes i vaig sortir a fer un vol pels diversos patis interns d’aquella magnífica construcció. El clima era càlid i la nit amenaçava ser molt llarga. No podria explicar amb detall què tenia aquella terra que sempre l’havia temut i a la vegada admirat des de ben petita. Una bona estona més tard, amb la consciència neta, quan em disposava a entomar el camí en silenci per tornar a la meva cambra, el qual vorejava l’edifici de l’harem on vivien les mullers i les concubines del nostre amfitrió, vaig albirar de sobte una estranya ombra amagada darrere una columna de marbre negre que em mirava de fit a fit, com si m’esperés o estigués a l’aguait de les meves passes. Més ben dit, podria dir que aquella figura estava a l’expectativa de qualsevulla cosa que jo volgués fer. Tot fent una volta ràpida pel laberíntic jardí de palau, movent-me amb rapidesa entre les fonts, vaig intentar distreure al meu misteriós investigador. Però quan vaig creure innocentment que l’havia enganyat, una mà em va agafar el braç amb força, aturant-me en sec i sense cap mena d’intenció d’alliberar-me.

            —Què vols? Qui ets? —vaig preguntar esporuguida i en veu alta.

            —Shhh.... —va xiuxiuejar la figura entre la foscor mentre em tapava la boca amb una mà i amb l’altra em tibava i m’arrossegava al racó d’un passadís sense sortida, on la llum del sol mai havia tingut cabuda—. No parlis tan alt que et sentiran —em digué molt baixet i en perfecte àrab una veu femenina.  

            —Qui ens ha de sentir? Deixa’m! —vaig intentar fugir, però la figura em retenia amb força.

            —Els geníssers, els guardes i espies del sultà. Estan per tot arreu, i només tu em pots ajudar a evitar-los.

            —No sé qui ets i no estic obligada a ajudar-te a fer res —vaig contestar mig empipada per seguidament fer mitja-cua i marxar.

            —Espera... no te’n vagis —va insistir ja desesperada.

            S’apartà un parell de passes perquè la llum de la lluna pogués acaronar-li el rostre, i just en aquell moment els seus ulls negres van reflectir la brillantor dels estels com ho havia fet el Mar de Màrmara davant meu feia escassos minuts. Vaig reconèixer aquella mirada única de la ballarina que hores abans ens havia encisat. Anava vestida amb una gel·laba gris fosc i ribets groguencs. Va abaixar-se la caputxa i en aquell moment aparegué el bell i perfecte rostre de la jove mostrant al complert la seva timidesa.

            —Tu ets una de les concubines d’en Mahmut, fill de Abdul Hamid I, el nostre sultà.

            —No, sóc una de les seves mullers, i filla del virrei Mehmet Alí, actual governador de l’eyalat d’Egipte, el qual em va entregar al sultà com a mostra de fidelitat a l’Imperi Otomà després d’enderrocar l’exèrcit de Napoleó que aspirava conquerir les terres egípcies. 

            —I et puc preguntar què fas fora de les teves estances a aquestes hores?

            —Em vull escapar, i tu m’ajudaràs a fer-ho. Ho tinc tot planificat, he sigut pacient, he esperat molts mesos fins que per fi, avui, quan t’he vist, he sabut que era la meva oportunitat. És ara o morir en aquesta presó de coixins de seda i toves catifes d’aquí molts i molts anys —en veure el dubte en el meu rostre va prosseguir—. He fet arribar un missatge a l’exterior, algú que em deu uns quants favors que li he aconseguit a dins de palau, amb les ordres de què em prepari un parell de camells, aigua i menjar per a sis setmanes.

            —Com saps que aquesta persona haurà fet tot el que li demanes?

            —Perquè si no puc escapar demà, si per culpa seva no puc marxar i em quedo atrapada al palau, m’encarregaré de què les seves malifetes, diversos robatoris de peces molt valuoses, arribin a oïdes del sultà i aquest sense dubtar-ho li tallarà el cap.

            —No em necessites per res doncs.

            —T’equivoques, et necessito més de què et penses. Només tu pots sortir de palau sense haver de donar explicacions als guardes i jo sortiré amb tu. Al primer trenc d’alba sortirem juntes. Jo aniré carregada de tantes catifes com pugui portar a coll i tu m’obriràs les portes de seguretat dient que sóc un servent que porta els regals que t’ha fet en Mahmut, llavors...

            —I a on se suposa que he d’anar? No s’ho creurà ningú —la vaig interrompre.

            —Els diràs que el teu marit no necessita els teus serveis perquè el sultà l’ha convidat a anar de cacera i han de sortir molt aviat al matí, i tu vols aprofitar per anar al Gran Basar a preparar, pel llarg viatge de tornada a l’occident, les catifes que el sultà t’ha regalat. Tots sabem que les dones no són convidades a les caceres dels homes, així doncs no seràs sospitosa.

            —I si esbrinen que no és veritat la mentida de la cacera?

            —El millor de tot és que és cert. Demà a primera hora el sultà té previst sortir a practicar el tir amb els animals que cerqui, però la diferència és que no ha convidat ni al teu marit ni els seus socis, anirà sol amb els seus geníssers. Però això no ho sabrà ningú fins que nosaltres ja estarem ben lluny d’aquí.

            —Si ens enxampen ens poden passar coses tan cruels que no me les puc ni imaginar... —vaig dir gens convençuda del pla.

            —I tant, a tu et tallaran un braç, com a mínim, i a mi... bé, res pitjor que el què m’espera fins ara, vaja.

            —I jo què puc obtenir de tot aquest enrenou? De jugar-me la vida... o més ben dit, de jugar-me un braç, que prou falta que em fan tots dos.

            —El nostre destí es Grècia, allí, tant el poble com el govern, s’estan preparant per a una revolució per alliberar-se de l’Imperi Otomà i aconseguir ser independents. Trobarem persones que de bon grat ens ajudaran i ens amagaran. Però abans hem d’arribar amb camell a Esmirna. Un cop allí, prendrem un vaixell i passats cinc jorns de viatge pel Mar Egeu arribarem al port d’Atenes. Podràs ampliar el teu negoci amb els grecs, ja que estic segura que aconseguiran la llibertat, tenen el suport dels francesos i dels russos, i quan sigui un país independent li farà falta més aliats i mercaders que els donin suport. Saps molt bé que aquí el comerç ja no dóna tants beneficis com anys ençà, i l’Imperi d’en Mahmut II té els dies comptats.

            —No sé per què, però crec que series millor negociadora que el meu marit, i fins i tot millor que el meu pare —vaig respondre-li ja amb una certa brillantor d’esperança en el projecte que estàvem a punt d’embarcar.

            —Això vol dir que m’ajudaràs doncs? Recorda que tens un futur que t’espera... —va afegir la molt murri.

            —Si et plau, dóna’m la resta de detalls del viatge abans que me’n penedeixi —li vaig dir somrient amb ja certa complicitat—. Per cert, em dic Joana, i tu?

            —Jo em dic Subira, que en egipci vol dir “paciència”.

           

              L’endemà l’aurora va fer acta de presència en el palau i ambdues ens vam posar en marxar sense perdre ni un minut. Em vaig emportar quatre de les meves pertinences, les quals vaig creure que em farien falta pel llarg viatge, i la resta ho vaig desar en la meva cambra, com l’aliança, diversos vestits de mànigues bollades, i barrets de plomes. Quelcom em deia que aquelles peces de roba no les tornaria a emprar mai més.

            No li ho vaig dir a la Subira, però en realitat jo també fugia. Necessitava escapar d’una vida amb un marit que no m’estimava, i que jo tampoc sentia res per ell. Era esclavitzada per un home que m’utilitzava només per les seves necessitats d’enriquir-se amb el negoci del pare. Jo, que sempre havia somniat històries d’amor i aventures amb pirates o prínceps. Jo, que creia en l’amor més que ningú, vaig tenir el mateix destí que moltes altres dones, un maridatge de conveniència. I en conèixer a la Subira una estranya rebel·lia va néixer en el meu interior i va cridar “Prou, Joana!”. Així doncs, estava disposada a arriscar-ho tot per tan sols tenir un bri de llibertat. Per sentir el frec del vent arran de rostre i pensar que no tenia a ningú que em controlés ni em manés. L’esgotament de tants anys de viatges, d’anades i vingudes, sense una llar estable havien escanyat la fal·lera que tenia de jove per viure. Per això a la meva nova amiga no li va costar gaire de convèncer-me. Ella, sense saber-ho, ja tenia a una còmplice cansada d’estar oprimida.

            Al final del gran pati intern, davant de la Porta de l’Acollida, la Bâb-üs Selâm, resguardada per dues torres octogonals emprades com a sentinelles, i just abans del passadís que duia a la gran Porta imperial, la Bab-i Hümayun, la sortida final del palau, hi havia tres geníssers fent guàrdia, els quals semblaven més neguitosos i estaven més a l’aguait de què esperàvem:

            —Alto aquí! —digué un dels tres geníssers, el qual duia, com la resta de soldats, un barret, el börk, alt, extravagant i engalanat amb una llarga ploma d’estruç, anava abillat d’uniforme amb els colors vius del sultà, una antiga mostra de la seva fidelitat, i de llur cinturó li penjava un yatagan ben esmolat. Tots els geníssers tenien un distintiu que els feia diferents de la resta d’homes i és que no portaven barba, tan sols un llarg i atapeït bigoti negre que penjava per ambdós costats de la boca—. On aneu senyora? —em digué tot sacsejant el mostatxo, sense tenir en compte al suposat servent que m’acompanya carregat de catifes.

            —Bon dia, que la pau sigui amb vós —vaig saludar educadament com la senyora que jo era avesada a diverses cultures.

            —I amb vostè sigui la pau —va respondre amb una lleugera inclinació.

            —El gran sultà Mahmut m’ha regalat unes catifes molt valuoses i me les emporto al mercat del Gran Basar per poder embolicar-les i preparar-les pel llarg viatge que tenim de tornada al nostre país.

            Un altre genísser, d’aparença tan semblant al primer que semblava el seu bessó, s’atansà a la Subira i regirà i cercà quelcom sospitós entre el pesat material que carregava la meva recent amiga. Mentre ella, amb el cap cop i la caputxa de la gel·laba tapant-li el rostre que s’havia embrutat de sutge, romania immòbil i serena. Quan tot d’una, el tercer genísser també s’apropà amb la intenció de veure el rostre del meu servent disfressat i a correcuita em vaig sentir empesa a improvisar.

            —Ahir al vespre el sultà va tenir unes paraules, no gaire amables ni agradables, sobre els soldats que tenia en palau —no vaig mentir, puix eren paraules ben certes que havia deixat anar en Mahmut mentre sopàvem el dia abans. Intuint que hi havia problemes entre el sultà i la seva guàrdia, vaig aprofitar l’avinentesa per ficar el dit a la llaga.

Els geníssers van deixar el que estaven fent i van mirar-se els uns als altres.

—I què va dir de nosaltres, el gran sultà —va dir el primer genísser força irritat—. Perquè nosaltres comencem a estar ja cansats dels seus capricis i marraneries.  

—Com per exemple —vaig continuar—, que us heu deixat corrompre per les riqueses i que està pensant a prescindir dels vostres serveis i substituir-vos per un exèrcit que vol crear a partir de l’entrenament de fills de famílies fidels.

            —No sé si és completament conscient que gràcies al nostre poder militar tenim més capacitat de govern en aquest imperi que ell mateix. Val més que no es posi en la nostra contra o en sortirà escaldat —va rematar amb massa prepotència—. Vosaltres dos —va dir referint-se als seus companys—, veniu aquí. Hem de convocar una reunió urgent aquesta nit, m’estic ensumant que aviat tindrem una guerra.

            —Podem passar doncs? —vaig demanar amb certa dolçor.

            —Si, si, passeu —va dir-me sense pràcticament ni mirar-me— Ah, però amb la condició que si sentiu quelcom més sobre nosaltres de la boca del sultà ens ho feu saber de seguida.

            —Així serà —li vaig dedicar mitja reverència i amb la Subira vam emprendre el camí a través del passadís cap a la Porta imperial del palau, a l’altre costat ens esperava la llibertat.

           

            El brollar i tràfec de la ciutat s’afegí al neguit de poder ser descobertes en qualsevol moment. Però la frisança de tenir les nostres pròpies vides tenia més força que no pas el fet de poder-les perdre per sempre. En el lloc que havien pactat, la Subira i la persona deutora de favors, hi vam trobar dos cavalls en comptes d’un parell de camells, a més a més aquella persona, desconeguda per mi, ens havia preparat menjar i aigua més que de sobres per sis setmanes, sempre que tinguéssim bona cura del racionament no passaríem ni set ni fam.  

Entre la gentada que creuava la Banya d’Or per l’ample pont de Gàlata, fet de fusta massissa, vam esvair-nos com la boira en la clariana del matí. La gent em prenia per una forastera guiada per un jove natural del país i ni tan sols enlairaven els caps per malgastar amb nosaltres una modesta mirada fugissera. Ens allunyàvem de les nostres gàbies per entomar el camí cap a Esmirna, el nostre nou destí, però encara podíem palpar la inseguretat que ens feien sentir aquells barrots que tant temps ens havien sotmès. No vam tardar a arribar al port on una embarcació ens va ajudar a creuar el Bòsfor per aconseguir accedir a la part oriental de Constantinoble. Allí arrencava per fi el nostre camí i no vam fer cap repòs fins a arribar als afores de Bursa. A mesura que ens anàvem allunyant de la civilització, el silenci era cada vegada més present i aquest acabà per fer-nos d’amic confident a cada jorn, a cada petjada de la inèdita història que estàvem creant dels nostres temps i en les nostres vides. La flaire de les espècies es perdia en el vent per donar la benvinguda a l’aire esquerp de la natura salvatge.

            A partir de la ciutat de Bursa, on uns esclaus afamats van intentar robar-nos les provisions, vam emprendre la ruta dels pastors, cap al sud, sota l’agonitzant dia ardent i la gelor de les nits perilloses en la nostra soledat, sempre guiades pel sol i les estrelles, de llurs constel·lacions la Subira em recitava llegendes abans de dormir. Però els cavalls consumien més aigua de la que teníem prevista. Poques ànimes es creuaven al nostre pas, i les que trobàvem no eren caritatives ni tenien intenció de fer amistat. Vam resoldre el problema en un petit poblet sense nom aparent, on a canvi de dos camells vam haver d’entregar els cavalls, part de la vianda i la Subira, a més a més, entregà també llur cabellera de carbó sense recança. Amb l’intercanvi podríem estalviar aigua, que ens faria molta més falta per sobreviure si no descobríem un pou a cada jorn de la senda, fet que només era possible si esdevenia un miracle, i tant la Subira com jo ja no teníem una religió que ens pogués protegir. 

            La pols, la terra esquerdada, els arbres moribunds i els animals morts eren el continu paisatge repetitiu durant més de dues setmanes, i per un moment ens feren creure que la vista ens volia ensarronar en albirar un turó blanc com la llet enmig del no-res, en el qual desenes de cavitats amb forma de banyeres com de cotó reposaven de forma escalada en la seva carena. Totes elles eren plenes a vessar d’aigües termals, i llur origen brollava de les parets blanques. Era talment un paradís al bell mig de l’infern.

            —Ja hem arribat a Pamukkale —digué satisfeta la Subira.

            —Què és aquest lloc? És un somni?

            —No, Joana, no és un somni. És tan real com tu i com jo —em va mirar somrient—. A més a més les seves aigües són populars per tenir qualitats guaridores. Som-hi —em va animar a alleugerir el pas—, avui ens podrem banyar per fi. El gran Al·là ens ha perdonat.

            —I Déu Nostre Senyor ens allarga la seva pietosa mà —vaig respondre jo en veu baixa, puix jo era cristiana encara que no practiqués amb devoció aquesta religió. 

            —Les mullers i altres concubines de Mahmut m’explicaren que antigament les dones venien a remullar-se en aquestes aigües per ser més fèrtils. Fins i tot, arribaven a banyar també cabres i vaques amb la mateixa intenció. És la primera vegada que puc admirar aquesta meravella de la naturalesa.

            —Com podies saber on era si no has vingut mai?

            —Les meves germanes de l’harem m’ho van explicar, però mai cap d’elles ha estat aquí. Són llegendes que es recullen entre aquelles parets i passen de mares a germanes i a filles. És un món tancat on només tenen cabuda els contes, la imaginació i la bellesa —va respondre amb certa gelor, sense immutar-se.

            En baixar del camell vaig tenir la sensació d’haver mort i retrobar-me amb el nostre creador. Les cavitats naturals formades pel calci que portava l’aigua eren irregulars i semblaven tendres núvols d’estiu, mentre que l’aigua era d’un blau tan clar que imitava el cel. Sense pensar-nos-ho dues vegades, ens vam arrancar la roba i ens capficarem en les aigües que desprenien un baf reconfortant, tot avisant-nos que eren un xic càlides, però no ardents.

            Completament nues i soles ens rebolcàvem abraçades entre l’aigua, jugàvem a esquitxar-nos i rèiem, com dos infants. Aquella sí que era una sensació de plena llibertat. L’enorme gatzara que fèiem retronava entre les muntanyes i el seu ressò ens portà a un estrany èxtasi de joia que encara ens feia tenir més ganes de riure i deixar-nos portar per deliris incontrolables, com intentar besar-nos. Al cap i a la fi, no era cap pecat, puix els nostres profetes predicaven l’amor en tots els sentits i nosaltres només havíem après a estimar-nos. Però just en el moment en què els nostres llavis s’apropaven, el silenci va esmunyir-se discretament i ens va permetre sentir que no estàvem soles. Algú xiulava una cançó, i estava molt més a prop del que hauríem desitjat.

            A correcuita ens vam vestir abans d’intentar esbrinar qui hi havia pels voltants. Una volta vam estar tapades vam cercar la melodia, però la persona que l’entonava ens va trobar abans.

            —M’estàveu buscant? —va sorgir una veu darrere nostre amb la qual totes dues vam deixar anar un petit esglai.

            Se’ns apropà un home jove i alegre amb ganes de tenir conversa. Malgrat la joia que ens aportà trobar algú que volgués fer amistat, no podíem descobrir les nostres identitats, ja que podia ser que el sultà ens estigués buscant. I per la nostra desgràcia, aquell senyor portava un bigoti negre i llarg, un uniforme de colors vius, un barret alt coronat amb una ploma d’estruç i del cinturó li penjava un yatagan, l’espasa turca de fulla corba. El vam reconèixer de seguida. Era un genísser. Però què feia en aquelles terres solitàries? Per què procurava ser tan atent i amable amb nosaltres? I el més estrany de tot, per què anava completament sol? 

            Tots els allí presents intentàvem encobrir les nostres identitats reals. Malgrat que tots sabíem perfectament que teníem secrets, ni ell ni nosaltres vam fer cap pregunta personal. Com menys preguntéssim nosaltres menys ens preguntaria aquell jove.

            —Fa estona que us sento cridar, però no us he volgut destorbar, deixant-vos intimitat —afegí el jove educadament mentre es descordava el cinturó d’on penjava l’espasa i el llençava ben lluny perquè no li tinguéssim por—. Però es força estrany trobar-se a dues dones soles per aquests paratges.

            —Estem de viatge, anem a Esmirna...—vaig voler aclarir—, a visitar uns parents llunyans.

            —És clar... —va somriure sarcàsticament amb un bri de complicitat, puix no s’havia cregut la nostra excusa.

            —També es força estrany que un genísser vagi sol, tan per aquests paratges com per qualsevol altre lloc —vaig dir-li buscant-li les pessigolles.

            —Cert, jo també vaig a Esmirna a visitar a uns parents llunyans —ens digué tot picant-nos l’ullet— Podeu estar tranquil·les, podeu confiar en mi, m’agradaria poder compartir el viatge. Si voleu, podeu guardar-me el yatagan, no el penso pas utilitzar. Què us sembla? Teniu en compte que si us acompanya un guarda del sultà passareu més desapercebudes i no us empiparà ningú.

            La Subira i jo ens vam mirar fixament. El noi tenia raó. El camí seria molt més fàcil si el fèiem junts. No hauríem d’evitar els camins principals ni amagar-nos si veiem soldats fent rondes. Tanmateix seria una boca més per alimentar, perquè aquesta era l’única condició que ens va demanar a canvi.

            —No us preocupeu, no m’aprofitaré de les reserves que tingueu pel trajecte, estic avesat a menjar poc.

           

             A trenc d’alba vam emprendre el camí, com cada dia, però aquell jorn érem tres. Qui sap si Al·là, Déu Nostre Senyor o la sort ens acompanyarien també en el trajecte que ens faltava, més de tres setmanes per arribar al port d’Esmirna si tot anava bé. Les cavil·lacions i preocupacions no ens deixaren garlar per tenir una conversa amb la qual distreure’ns del lent caminar dels camells. El moviment gronxador de les passes de l’animal era cada vegada més agradable, i quan l’ardent sol del migdia s’afegia érem induïts a una melosa nyonya que ens robava la consciència. Cada jorn era idèntic a l’anterior i seria igual al posterior, de tal manera que perdíem la noció del temps. Amarats de suor i de pols marxàvem a poc a poc, però sense pausa sota les mirades inquisidores dels voltors i les àligues de roca que ens rondaven. “I si aquesta aventura no acaba bé?” Rumiava la meva ment en els llampecs de feblesa. Però no hi havia marxa enrere, no podia tornar. Havia sigut deslleial a Mahmut i havia deshonrat al meu marit, si tornava tindria un destí molt pitjor. Només podia seguir endavant i resar perquè la bona ventura fos del nostre bàndol.

            Al cap de vuit dies de marxa, deixant enrere Pamukkale i havent dormit cada nit al ras, sota la llum dels estels i en el fred de la foscor incerta, vam arribar a una vall on les pedres gegantesques s’alçaven cap al cel tot fent formes estrambòtiques tals com camells, tortugues, peixos o aus. I enmig d’aquell somni hi havia amagada una ciutat subterrània abandonada. Un forat estret i mig amagat ens guià a tota una xarxa entortolligada de passadissos estrets i sinuosos fins que vam aconseguir accedir a diverses cambres on no hi ha arribava la temperatura exterior. Allí, en la frescor de la protecció, vam resguardar-nos la resta del dia per més tard passar-hi la nit. I en la tranquil·litat de la seguretat vam obrir les nostres ments i els nostres cors a la llum de la foguera i a l’ombra de l’esgotament.

            Entre aquelles parets, que una antiga civilització havia creat lluny de la superfície, hi havia una cambra que s’hauria emprat com una església molts anys ençà, puix les parets hi havia dibuixats motius cristians, com sants i la Verge Maria, i en el centre, dominant l’estança, hi havia la figura d’un Pantocràtor, la representació antiga de Déu Nostre Senyor, beneint als fidels amb una mà alçada i amb l’altra aguantant els Evangelis. Enfront aquell descobriment, el jove genísser va voler confessar.

            —Em dic Aslan —va començar el nostre nou amic—. No recordo massa res de quan era petit, puix em van prendre quan tenia només vuit o nou anys. Tampoc recordo el meu nom verdader, només recordo als meus pares i les meves germanes, tots érem cristians. Uns soldats turcs se’m van emportar per entrenar-me i instruir-me com a genísser. D’ençà que em van obligar a emprendre aquesta vida no he parat d’entrenar cada dia molt durament. La meva fi era ser militar i servir en les guerres del sultà. No estic segur, però crec que sóc natural de Grècia. Tinc un llarg viatge per esbrinar-ho —enfront el silenci que havia creat va continuar—. Sí, sóc un desertor i si m’enxampen em mataran, però només vull tornar amb la meva família. Si no puc tornar amb ells, prefereixo morir.

            Els espetecs de la llenya seca consumint-se en la fal·lera del foc ens donà a entendre que era moment per a la següent confessió.

             —Em dic Subira i estic embarassada del sultà Mahmut II —em mirà de reüll tímidament mentre es palpava el ventre—. Ho sé perquè fa un any que visito la cambra del sultà, i fa dos mesos que no sagno. Si tinc un fill mascle, estic condemnada a la mort, no pel mateix Mahmut ja que ell estaria orgullós de poder tenir per fi un hereu, sinó per les meves germanes de l’harem, puix elles només han pogut engendrar nenes, i l’enveja de poder, de què el nostre marit em pogués tenir com a muller preferida, em faria passar a primera fila de la llista negra de l’harem. I si tinc una filla, ella seria la que estaria condemnada a una mort lenta, puix tindria un destí com el meu, com a muller empresonada en un harem amb un marit que no l’estimaria. Abans prefereixo morir.  

            No vaig deixar que la meva ment s’ho repenses massa i vaig buidar el què portava a dins:

            —Em dic Joana —vaig reposar la mirada fixa en les brases roents—, i la meva missió era enverinar al sultà. Però en l’últim moment vaig canviar de parer, vaig ser egoista i vaig enverinar al meu marit. Grècia es vol independitzar de l’Imperi Otomà, té el suport de l’Imperi Rus, del Regne de França i del Regne Unit. Els francesos em van demanar que en una de les visites a Mahmut II l’enverinés per facilitar la revolució dels grecs, a canvi, em concedirien el mercat d’Algèria i de la Costa d’Ivori. Però feia massa temps que patia en silenci la ira del meu marit, i vaig abocar el verí a la copa d’ell en comptes de la del sultà la nit que ens vam conèixer, Subira. No havia planejat què faria d’endemà, tan sols volia que ell desaparegués de la meva via. Tinc clar que abans que tornar a casa amb ell prefereixo morir.

            En acabar les confessions, ningú va dir res i les vam tapar amb indiferència, puix no érem allí per jutjar a ningú, ni per criticar. Ningú s’havia de justificar dels seus actes, érem lliures i cap de nosaltres volia censurar les decisions preses pels altres. Tots hauríem d’aguantar les conseqüències dels nostres actes, fossin quines fossin.

            Vam sopar, ben emmudits, puix cadascú s’havia aixoplugat en les seves pròpies cabòries. I en acabar, en Aslan va començar a cantar una cançó de bressol en turc per animar les nostres funestes ànimes, i la Subira començà a ballar com la nit que la vaig conèixer a palau, amb moviments sinuosos i sensuals, com posseïda per un deliri desconegut per aquest món, bellugava el cap, els braços i les mans formant ones com el mar. Mentiria si digués que no m’excitava aquella dansa, i l’enveja em devorava cada vegada que ella li feia una moixaina a l’Aslan. Jo tenia gelosia, sí, i molta. Perquè sentia que la Subira només podia ser meva, jo l’havia salvat, jo l’havia apartat del monstre. Aquell va ser l’instant en què em vaig adonar que l’estimava sense un límit definit. Però la Subira era jove i necessitava experimentar la nova vida de llibertat que l’esperava. Hom podria dir que érem com la nit i el dia, una cristiana i una musulmana, una de pell blanca i l’altra de pell torrada.

 

En una casa qualsevol, a les afores d’Atenes, Grècia

Tardor de 1845

           

            —Mare, estàs segura que has d’empenyorar les arracades d’or i jade, a les quals tens tant d’afecte? —em pregunta l’Helena.

            —Clar que sí, filla —li contesto tot entregant-li les arracades perquè les porti al prestador—. Necessitem una petita ajuda per poder estendre el comerç fins a les Índies. Ja les recuperarem quan tornem amb els beneficis que obtindrem de les vendes.      

            —Fa temps em vas prometre que un dia m’explicaries com les vas aconseguir. És evident que no són típiques d’aquí. Són otomanes?

            L’Helena és massa perspicaç per amagar-li res.

—És una història massa llarga per narrar-la ara, tenim pressa. No podem fer tard a la cita amb el prestador. Vinga, anem.

Pel camí les cabòries comencen a voltar-me el cap. Aquelles són les arracades de la Subira. I recordo el primer dia, ara fa vint anys, que els tres pròfugs vam trepitjar per primer cop terra grega. L’Aslan es va acomiadar de nosaltres dues amb una trista reverencia després de vestir-se de pastor i llençar l’uniforme de genísser a un pou sec i profund. La Subira i jo vam buscar feina de comerciants, jo mateixa li vaig ensenyar com podíem començar amb les butxaques completament buides. Tot i que les joies que s’havia emportat ella d’amagat ens van donar una bona empenta.

I retorno altre cop a aquella nit de les confessions, la Subira encisadora ballant entre les guspires de la foguera, em va agafar de la mà i va guiar-me a una cambra allunyada de l’Aslan, cercant quelcom d’intimitat en una ciutat oblidada per llurs ancestres, i la seva dolça veu dient-me mentre em besava: “Quan ballo ho faig pensant en tu”. I la passió amb què ens vam estimar ella i jo fins que l’alba ens avisà que havíem d’entomar el viatge.

Uns mesos més tard naixia l’Helena, una nena de cabell negre, ulls d’ametlla, i la pell color canyella, la mirada de la qual mai va poder coincidir amb la de la Subira, la seva mare, puix no va sobreviure al part.

Miro a l’Helena de reüll, es clavada a la seva mare, la Subira. I retorno a les preguntes que m’atabalen i em neguitegen a cada hora de cada dia que l’Helena em diu mare. Com puc descobrir una mentida que li he fet creure des de ben petita? Com li he de dir que és filla d’un sultà, governant d’un imperi en fallida? Com li explico que ella no va sortir del meu ventre? Potser no hauria de callar-ho més. Però  podrà l’Helena entendre què teníem la Subira i jo? No vull perdre-la a ella també. Perquè la realitat és que sempre he sentit que jo també era la seva mare, puix per mi la vam engendrar la nit en què la Subira i jo ens vam estimar per primera vegada. Per mi l’Helena és el vestigi d’aquell amor prohibit. Però avui no és dia per a noves anunciacions. Com la nit i el dia se succeeixen en el transcurs del temps,  cada confessió té el seu instant adient per albirar la claror de la veritat, fins llavors, l’Helena haurà d’esperar.