Sinestesia - 1er premi Sant Jordi 2025 -

  🌹1er premi prosa Sant Jordi de Tordera 2025🌹

"Sinestèsia"

_______________

Abans-d’ahir el metge em va dir que encara puc viure tres o quatre anys més. Al veure que esbufegava feixugament d’aflicció, va voler animar-me:

—Ja voldrien moltes persones poder estar a la teva pell.

Però no em va consolar.

No podria anomenar les vegades que he recordat el passat amb nostàlgia. Qualsevol patiment passat s’ha esvaït per regalar-me només boniques memòries per tresorejar.  

Només falten dues setmanes perquè sigui el meu centèsim aniversari. Una data que, la poca família que em queda, vol celebrar malgrat que jo ja estigui esgotat d’estar viu, per dir-ne d’alguna manera. M’han dit que fins i tot els de Ràdio Tordera em volen fer una entrevista.  

Ves, ara compte! Una vida com la meva, no és més important que la d’altres que se’ls ha pogut escurçar-se abans d’hora. De fet, segur que qualsevol que hagi viscut menys que jo pot haver tingut una vida més interessant que la meva. Segur que no faltarà, entre algun somriure incòmode, la pregunta de quin és el meu secret per arribar a viure un segle sencer.

Però, després de tot, hauria d’estar orgullós d’haver encarat la mort durant tots aquests anys? De què m’ha servit ser testimoni de com les meves dues filles se n’anaven d’aquest món abans que jo...? Què he fet jo per merèixer viure més que elles? Si elles ho eren tot per mi.  

Tota la meva vida l’he dedicat exclusivament a cuidar-les, a tenir cura d’elles perquè no els hi passés res dolent i visquessin dins una certa tranquil·litat, amb uns mínims de problemes tant econòmics com de salut.

Tant de bo algú que tingués una escopeta em disparés un tret al cor. Ràpid. Sense patiment. Sense remordiments. Sense amargs acomiadaments.  

Com que la mort és un succés inesperat, vaig decidir fa molts anys donar el meu cos a la ciència. Tot i que no sé pas què n’estudiaran del poc que en queda. Descobriran potser el gen de la longevitat? Podran fer en un futur llunyà una vacuna perquè els pares com jo no hàgim d’aprendre a acomiadar-nos de les nostres criatures abans d’hora? Podrà algun dia la intel·ligència artificial reinventar l’esperança de vida? O poder regalar el temps que no vull a qui jo m’estimi més per poder-li allargar l’existència? O potser encara mesurarem el temps amb més detall? Com ara programar-nos per controlar els minuts totals permesos al dia de consciència lliure perquè no es puguin considerar certs pensaments perillosos per un mateix o per la societat.

Comencem a viure en un món on la intel·ligència artificial marca el nostre camí i ens guia a cegues com un ramat d’ovelles, on ja no podem creure’ns ni la meitat de què veiem i sentim, un món que no ens deixa pensar, ni imaginar, i molt aviat ni sentir.  

Busco el mòbil per veure l’hora que és, estic al sofà de la saleta de casa esperant que vingui una de les meves netes a sopar, i apareix el retrat que tinc de jove amb mos pares i que la meva neta va digitalitzar per poder-la posar de fons de pantalla.  

La memòria em porta al meu primer ofici, quan només tenia deu anyets.  

El camí de terra que cada dia em portava a la colònia tèxtil era rutinari, ensopit, rústic i quelcom depriment. Cap animaló ni cap bèstia s’atansava a aquella zona, però al mateix temps era l’únic lloc que encara em podia sentir lliure. El cel s’enteranyinava d’un espès llençol grisós del fum etern que treien les xemeneies de la fàbrica, els telers de la qual feinejaven nit i dia, sense parar. No es podia perdre temps, perquè era or, però llavors encara amb prou feines el sabíem mesurar, perquè se’ns escapava com una sargantana d’entre els dits. La transició de la vida a la mort era força clara, passàvem de la vida al poble entre la família, els veïns, els animals domèstics i salvatges, per endinsar-nos a un món de quatre parets on el soroll eixordador de les màquines esmorteïa el dolç cant matiner de les merles i on, un cop a dins de l’edifici, aquell brogit no permetia que poguéssim expressar res en veu alta, tot ho havíem de fer per senyes. Era un món que ens prenia la dignitat, però ens regalava l’existència.  

 Les nits de la transició d’aquell nen en un petit home s’esquerdaven a cada alba que despertava amb certa recança. Tanmateix, jo m’evadia d’aquelles gèlides parets amb la meva imaginació, en tenia tanta que des de ben xic em deien que estava tocat del bolet perquè solia jugar tot sol a pirates i a exploradors. I mon pare, d’ençà que tenia ús de raó, m’animava a deixar de banda a qualsevol que jutgés la meva manera de ser: “Et tenen enveja”, em deia sempre.  

Recordo l’any que vaig començar a treballar. Prou feines en sabia de llegir i escriure quan el director de la fàbrica li va dir a mon pare, que treballava allí de contramestre, que ja tenia l’edat per entrar-hi a treballar. Jo volia ser mecànic, però per l’edat que tenia, i tan xic i escarransit que era, em van col·locar a la selfactina. Cada vegada que es trencava un fil havia de ficar-me per sota la testera per donar-li el fil trencat a la filadora perquè la màquina pogués continuar filant. Ma mare era en una altra nau perquè treballava d’ordidora i ma germana de quinze anys, que era obrera, s’encarregava de treure els bitllots plens i posar els buits. Ma germana somniava en ser una cantant famosa algun dia, i ma mare... bé, ella feia temps que

havia desat els grans somnis en un calaix i només somniava en què tinguéssim un plat calent a taula cada vespre.  

En canvi, mon pare tenia un do que mai més no li he vist a ningú. Era capaç de veure el color dels sons, de sentir el gust de les paraules, de notar la sensació en la pell que li transmetien els colors. La seva cançó preferida deia que tenia gust de nous. I veure coses de color de rosa li feia pessigolles el clatell. Ell va ser qui, quan vaig començar a treballar a la fàbrica, em va omplir de colors i boniques emocions tot un món gris, apagat, monòton, perillós i injust. Ell era capaç de diferenciar amb els ulls closos el repicar de cada llançadora entre més de cent telers que hi havia a la nau. Somrient em deia: “Cada teler parla amb la seva pròpia llengua i, si escoltes bé, cadascun té el seu propi color”. Em detallava si un teler el veia de color blau cel, si un altre el veia d’un groc intents o si tenia tons rosats. “Mira”, cridava entre tant de soroll per fer-se sentir, “Aquest d’aquí la seva veu és de color xocolata i el que està al seu darrere és verd turquesa”.  

Amb aquest do tan característic i únic, i la meva esbojarrada imaginació, en poc temps vaig aconseguir visualitzar a totes les teixidores embolcallades de diverses aurèoles d’arcs de Sant Martí.  

A diferència de la resta de canalla que treballaven a disgust entre aquelles esclavitzadores parets, jo hi anava amb il·lusió, desitjant que mon pare em detallés totes les sensacions que li desprenien aquelles màquines que treballaven automatitzades amb la força d’una turbina que girava gràcies a l’energia de les aigües tèrboles del riu Llobregat.

Entre les contínues molts dies m’escapava d’amagatotis a jugar. Com que mon pare deia que totes tenien diferents tons de blaus, jo imaginava que aquelles màquines eren ones del mar i jo era un pirata que entre les aigües espiava possibles mercants espanyols i els abordava per robar-los els tresors o em convertia en un heroi alliberant vaixells d’esclaus.

Una tarda, com tantes altres, mon pare i jo no vam coincidir amb el torn. I el contramestre que hi havia aquell matí, l’Emiliu, em va demanar un favor. Amb l’excusa de què jo era petit com un patufet, em digué:

—Vine a ajudar-me al batan, Roc. Necessito algú amb les mans petites poder treure la brossa d’un racó que no podem arribar-hi.

—I tant! —Vaig respondre-li tot cofoi. Per mi era una altra nova aventura, aquest cop m’imaginaria que era un arqueòleg cercant alguna relíquia antiga molt valuosa amagada en el clot d’una cova.  

Aquell home em va assenyalar el forat de porqueria que hi havia darrere dels engranatges de les rodes que feien funcionar el batan. I, amb molta cura perquè la màquina no es podia parar, jo havia de netejar-ho amb les mans.

Tot decidit em vaig arremangar la màniga de la camisa i, amb molt de compte perquè els engranatges giraven molt a prop del forat, vaig anar treien tot el bony de cotó brut que s’havia escolat allà dins. Quan ja gairebé havia acabat vaig sentir darrere meu la veu de mon pare que acabava de començar el seu torn:

—Que esteu bojos? —Cridà mentre s’atansava a nosaltres— Fill! Qui t’ha manat que facis aquesta feina? —Va voler saber tot furiós mirant fixament als ulls del contramestre.  

—Li he dit jo —va respondre orgullós l’Emiliu, totalment estoic de peu dret al meu costat—. Cap de nosaltres té les mans tan petites com per poder...  

De sobte, amb la meva mà encara a dins el forat, la màniga de la camisa es va escolar braç avall i els engranatges d’aquelles rodes enormes la van enganxar i van començar a estirar la roba. Mon pare es va tirar a sobre meu per arrancar-me la camisa del cos tan de pressa com va poder. Però el metall de seguida va arribar-me al canell i molt a poc a poc, perquè el batan no era una màquina massa ràpida, una d’aquelles dents, tan grans com la meva esquifida mà, em va anar aixafant sense immutar-se tots els dits.  

Tenia tant dolor que no vaig ser capaç ni de cridar. La meva ment va intentar desconnectar-se d’aquell infern i, mig inconscient, la fantasia del meu enginy es va activar i se’m va emportar molt lluny d’allí, somniant que era un explorador en una terra verge on un gran dinosaure m’estava rosegant sense pietat tota l’extremitat fins a l’articulació.    

No recordo pràcticament res més. Recordo tot seguit a mon pare corrent amb mi en els seus braços i la petita mà, ja desenganxada del braç i totalment destrossada, a sobre el meu pit, saltant a cada sotrac que feia mon pare mentre corria cap a cal metge. I sang, molta sang.

—Pare! —Vaig xiuxiuejar mig absent, i ell em mirà sense perdre el ritme— La mort és de color morat... ?

—No t’adormis, Roc, fill meu! —cridà a la vegada que continuava corrent tan fort com la força de les seves esgotades cames li permetia.  

Una estona més tard, mig endormiscat per quelcom que m’havia donat la infermera, vaig veure que m’havien tombat en el llit d’una sala on al meu voltant hi havia tota mena de petits estris metàl·lics molt estranys i, mentrestant, de fons, la ràdio amb un so massa

estrident anunciava l’inici de la Guerra Civil. Mon pare m’estava parlant a cau d’orella per distreure’m:

—Fill! De quin color és la guerra? —Em preguntà amb un somriure forçat al rostre intentant dissimular la seva preocupació abismal.

—És d’un color lleig i tèrbol? Com el riu Llobregat, pare? —Intentava endevinar com ho veuria mon pare, com sempre havíem jugat plegats.

—I l’esperança? —Continuava insistint perquè no em quedés inconscient per ordre del metge.

—L’esperança... —vaig remugar—, l’esperança és de color mel..., feta amb flors de romaní.

—Mmmhhhh... que bona l’esperança! —Digué amb una veu tremolosa a punt de plorar— I el coratge, fill? De quin color és el coratge? —Em preguntà sense gairebé acabar la frase, puix unes llàgrimes inflades d’angoixa i desconsol ja li lliscaven galtes avall.  

—Ehhmmm... —vaig remorejar mentre lluitava per no quedar-me endormiscat—, el coratge és de color daurat, com el sol... —vaig respondre-li sense esma.  

El doctor embolcallava amb venes el braç mutilat i jo observava detingudament com treballava. Aquell dia no només vaig perdre una part de l’extremitat del meu cos, sinó que també vaig perdre la innocència que caracteritzava als infants, una virtut que un cop es perd ja no es torna a recuperar. Envejava la capacitat que tenia mon pare per ser capaç de veure el color dels sons, el gust al tacte de certs objectes, sentir una acaricia a la galta quan escoltava una cançó, segons va dir el metge, mon pare tenia una malaltia rara que li deien “sinestèsia”, tot i que per a mi era més aviat un do, una sensibilitat involuntària a uns estímuls que per la resta podien semblar insignificants. Jo intentava fer servir la imaginació cada vegada que em preguntava el color d’alguna cosa o situació, i pensava en com podria veure-ho o sentir-ho mon pare. Sempre el feia content amb les meves respostes. Però en aquell moment, amb el braç adolorit i veien encara a la taula la meva petita mà mig esclafada, vaig percebre el color negre del meu futur incert. No era un color negre nit, sinó tenebrós, enganxifós i esquerdat. No quedava res de la llum que la meva il·lusió d’infant havia emprat per omplir els meus projectes a llarg i a curt termini.  

Passaren les setmanes i els mesos fins que va guarir-se del tot la ferida, malgrat que el dolor em recordava a cada instant que estava incomplet i que no seria mai més com els altres nens. Sempre havia volgut sobreeixir de la resta dels meus amics, però aquella no era la manera que havia somniat en un món que no era ni de bon tros tan cruel com el de la realitat.  

—Mai trobaré cap noia que m’estimi ni seré mai ningú de profit –em va sortir de l’ànima un vespre just abans de sopar, quan érem tots a taula, sense vessar ni una llàgrima, ja que les havia gastat dies enrere.  

Tot seguit mon pare, sense dir ni un mot, va aixecar-se de la taula i uns minuts després va aparèixer amb la mà dreta, just l’extremitat que jo no tenia, embolicada en un puny simulant clarament l’extirpació que jo havia patit.  

—No diguis mai, fill meu! —Va asseure’s i va agafar la cullera amb la mà esquerra— T’ajudaré a passar aquest clot i junts ens adaptarem a aquesta nova situació que de segur veuràs que només és un entrebanc —Sense gens de traça va intentar ficar-se la cullera plena d’escudella a la boca, però la meitat del caldo li va caure per la barba i el pit. Somrigué pacient i tornà a intentar-ho cinc vegades més, fins que per fi aquella mà esquerra, en un inici tremolosa per no saber com actuar, va deixar de dubtar i va alimentar la seva boca sense vessar ni una sola gota—. Res és impossible en aquesta vida, fill, només s’ha de ser persistent i tenir molta paciència. Les heroïnes i herois de les teves aventures imaginàries han hagut d’aprendre a lluitar com tots nosaltres. Potser algunes persones tindran tota la sort que ens manca a nosaltres, però és el coratge el què ens fa diferents de la resta. Qui no ha hagut de lluitar mai serà incapaç de valorar la vida com els que ho hem hagut de fer cada dia.  

—Si almenys m’hagués quedat un parell de dits... —vaig contestar-li encara moix malgrat les seves paraules tan encertades d’ànims.  

—Demà mateix et faré un estri de fusta, amb un parell de petits ganxets, segur que t’ajudarà amb les teves rutines diàries, per vestir-te, desvestir-te, menjar, jugar... i tot el que puguis pensar —Em va acariciar el clatell amb afecte.  

—No estàs sol, fill meu!—va dir-me ma mare, que fins llavors havia esperat que el meu pare acabés el discurs— Mai deixarem que pensis que no pots fer quelcom, perquè entre tots podem arribar on sigui —em va somriure com només ella sabia fer-ho, amb un gest que, encara que jo no tingués sinestèsia, m’enlluernava d’una llum miraculosa la qual em feia creure que era invencible i que podia menjar-me no un món, sinó un univers sencer—. Ah, i segur que tard o d’hora trobaràs una noia, però trobaràs una amb un cor molt gran, perquè

t’estimarà no només pel que podrà veure, sinó també pel que no podrà veure: el teu esperit ple de valor.

—Potser si... —vaig respondre-li quelcom pensatiu. M’havia donat moltes raons per repensar aquell futur tan negre que havia albirat.

El meu pare tenia el poder de fer-me somniar despert, però ma mare, en l’ombra, com solien estar les dones en aquella època, només amb una mirada seva, un gest, una simple paraula, i ja no diem una carícia, era capaç de fer-te sentir únic, especial, protegit, vencedor, volador i gairebé un Déu. Ella era una musa, ella sí que era màgica. Era capaç de treballar dotze hores, preparar el menjar, fer-nos la roba i rentar-la després a l’aigua glaçada del safareig, fer cua a trenc d’alba a la botiga per aconseguir quelcom de menjar amb la cartilla de racionament, fer-nos de metgessa, però sobretot, escoltar les nostres penes, entendre’ns, animar-nos, consolar-nos, aconsellar-nos i abraçar-nos molt..., a més a més d’alimentar totes les aventures que se m’acudien. Tot en una sola persona. No en tenia cap dubte, ella era l’heroïna de l’aventura de la meva vida.  

Un parell de dies més tard, jo era l’enveja de tots els nens del carrer on vivia. Em deien “el pirata” pels dos ganxets de fusta que portava lligats amb una corretja just on havia estat la meva mà. Podia fer moltes més coses que els altres i jo ben orgullós de mostrar-los les meves noves habilitats. Tan ràpid em vaig adaptar que a la fàbrica, ja sigui per respecte a mon pare, per admiració a la meva petita persona o per llàstima, em van donar una altra feina, ajudant del comptable, ofici que vaig realitzar fins que amb els anys em van permetre portar tota la comptabilitat de les tres companyies que tenia el propietari de la nostra fàbrica tèxtil.  

Ma mare va morir molt jove, del que abans en dèiem un “mal dolent”, i pocs mesos després se’n va anar mon pare en un accident amb el cotxe de línia. Però després de molts anys, la meva neta Jana va aconseguir recuperar, molt nítidament, la seva veu, la qual havia sigut gravada per l’amo de la fàbrica, quan jo encara era un vailet, amb un magnetòfon de bobina oberta, i on mon pare detallava l’accident que vaig tenir al batan. L’amo era molt meticulós en preservar amb cura els contratemps més greus que hi havia a la seva empresa, però abans de morir-se ens va regalar la cinta com a record. La meva neta m’explicava que tenint enregistrada la veu de mon pare avui en dia li podria fer dir qualsevol cosa:

—Estàs preparat, avi? —Em digué la Jana tota plena d’il·lusió, desitjant veure la meva reacció al comprovar, i sentir, tot el que es podia aconseguir amb la intel·ligència artificial.  

Seguidament, va prémer un botó de l’ordinador portàtil i de sobte vaig sentir una veu clara que sortia de l’interior:

—Fill! —Vaig sentir que deia la veu de mon pare, com si estigués allí mateix. Feia més de setanta anys que l’havia perdut i ja havia oblidat completament el seu to de veu quan em parlava— Diguem... —va continuar—, de quin color és l’esperança?

—De color mel, feta de flors... —vaig respondre mentre algunes llàgrimes fugien galta avall en adonar-me que havia contestat, per inèrcia i inconscientment, a una màquina, a un ésser inanimat. Vaig ser incapaç d’acabar la frase que vaig començar. El cap em deia que per molt que jo parlés a aquella màquina el meu pare no tornaria, que ell no era allà amb mi. I, per un moment, em vaig sentir com un carallot.

La meva neta coneixia la meva vida i sabia els jocs que teníem entre mon pare i jo. Em va explicar que ella mateixa havia introduït la frase que volia que digués la veu de mon pare. Volia fer-me una sorpresa agradable. Així que la màgia de la IA es va fondre completament.  

Veient la meva reacció, la qual no era de sorpresa agradable, va decidir tancar l’aplicació de la IA i va deixar mig tancada la pantalla del portàtil:

—Avi! Ho sento molt... em pensava que t’agradaria tornar a sentir al teu pare —pensativa, es quedà un instant en silenci, pensant segurament com podia arreglar aquella situació—. Vinga, va! Vaig a buscar l’àlbum de fotos i m’expliques amb detall com vas conèixer a l’àvia, d’acord? —va apropar-se a mi i em desà un bes al nas, per tot seguit fer mitja cua i anar-se’n cap a l’habitació.

Quan ella desaparegué de la meva vista, el portàtil va fer un cruixit estrany i de sobte sorgí altre cop la veu:  

—Fill meu! —Digué inesperadament mon pare—. T’he d’explicar un secret que no et vaig dir mai —va fer una pausa, mentre jo, amb el nas arrufat intentava entendre què estava passant...

—Mai vaig tenir la capacitat de veure els colors dels sons. Mai vaig veure realment el color del so de cap teler, ni de cap continua. Però quan vas entrar a treballar a la fàbrica em vaig prometre que no deixaria que la grisor d’aquell món ensopit i inert deixés empremta en l’esperit de la teva tendresa. No volia que et passés com a mi, que de ben petit la revolució industrial va mutilar-me l’essència pura i verge de la il·lusió d’un infant. Només et volia demanar perdó per no dir-te mai la veritat...

—Pare, jo... —no era capaç d’expressar el què sentia—, jo sempre et deia que volia ser explorador, però en realitat anhelava ser com tu, pare. Tant se val què podies veure o no. Jo sí que vaig veure el teu color. Per mi eres de color préssec: dolç, tendre i amb un cor molt fort.

De fons se sentia la meva neta remenant en el fons d’un armari del qual ja en tancava les portes.

—Fill meu... —silenci amb una estranya remor de fons— Més ben dit..., mai et vaig veure com a fill meu...

La meva neta sortia de l’habitació i ja caminava pel passadís cap a la saleta on estava jo.

—Per què, pare? —Vaig estar a punt d’enfonsar-me completament en una profunda depressió.

—Perquè... —seguí mon pare—, tu en realitat sempre vas ser l’heroi de l’aventura de la meva vida. Recordes el color del coratge? El coratge no té color, té un nom, el del meu fill: Roc.  

La meva neta va entrar a la saleta i va eixir un silenci perfecte.