Ulls daurats - 1er premi Sant Jordi 2023 -

 --- Ulls daurats ---

🌹(1er premi Sant Jordi 2023) 🌹

(Versión traducida al castellano en el siguiente post de a continuación)

La tornada al poble ha sigut més esfereïdora del que mai hauria pogut imaginar. Els vells records enterbolits de blanc i negre gairebé no coincideixen amb la crua realitat dels nous carrers. La grisa negror del quitrà ha substituït el polsim de terra fina i daurada que s’enlairava pels camins, i els blocs de formigó s’alcen a banda i banda on anys ençà només hi havia hagut petits camps de pagerols, aiguamolls i terra salvatge on naixien, i creixen, tota mena de bestioles. La pau i l’harmonia s’havia passejat a cada jornal per aquells paratges mentre ara s’hi observa feinejar als veïns anant d’un cantó a l’altre amb presses.

El brunzit dels cotxes ofega les cridòries entremaliades de les orenetes que fugisseres practiquen els primers vols de la seva vida mentre juguen amb la seva estrenada llibertat. Llibertat… per a mi només és una quimera amb la qual m’he sentit obligat a somniar. Estimar a algú amb total sinceritat és el que m’ha mancat per poder-la conèixer. Mai he tingut por del món, però qui hauria de dir que la meva presó d’angúnia seria no poder ser lliure per estimar? No em mereixia tal condemna, ni jo, ni ningú. 

Malgrat la meva fesomia glaçada, on hom pot llegir l’amargor d’hores eixutes i de llàgrimes inflades d’impotència, sota aquest cos tristament envellit, encara batega un cor ardent, desitjós de viure plenament. I maleeixo cada segon que he passat enamorat de tu tota la vida. Perquè… ho confesso, sí, vaig ser capaç d’enamorar-me sense remordiments i sense cap mena de vergonya de la persona que menys se’m permetia estimar. Mentre en la meva insolent intimitat besava i acariciava un secret colgat sota terra, però, alhora, molt arrelat en la simplicitat del meu ésser. 

Ahir em van trucar per dir-me que demà seria el teu enterro, i per això he tornat aquí, on vas triar quedar-te per sempre, a Tordera. Tot barrinant, les cames em porten pel passeig fluvial, per on tantes vegades hi havíem passejat junts. I tornen els teus dolços records plens de complicitat i de compromís. Torno a veure la lluentor d’espurnes pertorbadores dels últims reflexos del capvespre que s’emmirallen en els teus ulls daurats, torno a sentir l’escalfor del teu alè amb olor de fruita madura i el cèrcol de tolerància vers la meva companyia prohibida, i torno a escoltar la cançó de les teves rialles llençant notes a l’atzar, les quals em feien pessigolles i em feien somriure inconscientment…, com ara. 

Sense adonar-me’n agafo el camí cap a Fogars, els meus peus descarats em porten a un dels records més valuosos dels que encara puc tenir-ne cura, a l’Estany de la Júlia, a tocar de la Tordera. Sí, aquí fou on ens vam besar per primera vegada. Aquí fou on els nostres llavis es van unir a despit de què les condicions de les nostres vides ens separessin. No existeix major plaer, amb major satisfacció, que aquell que és consumat tot i saber que està  prohibit. La sensació de poder ens va envair, una sensació que, per unes dècimes de segon, érem invencibles, immortals, però, sobretot, la sensació que havíem comès un acte completament moral. 

La boirina s’esvaeix entre els pollancres i deixa entreveure les flamerades càlides d’una jornada de primavera que intueixo serà inquieta i eterna. Una idea desesperada sorgeix en la meva ment: “Encara sóc a temps de tornar-me’n i evitar el mal tràngol de l’enterro. Atès que l’amor de la meva vida ja se n’ha anat, i tot això només ho estic fent per mi”. 

—Josep? Josep Torner, de cal Boix? —sento que diu una veu femenina que s’acosta per la meva dreta. També fa el camí de la Tordera. 

—Jo mateix! —Responc tot girant-me per intentar reconèixer la fesomia d’aquella dona que estranyament era força familiar. I sense gaires ganes d’intentar rebuscar entre els records desgastats de la meva memòria en decadència, intento continuar una conversa que ja ha trencat el gel— Puc saber qui ho pregunta?

—Han passat molts anys, Jepet —em diu ara amb to amigable, emprant el mot que feia servir la gent del poble quan jo era jove— Sóc la Mina, te’n recordes de mi? 

—Mina? —desperta aquell mot els meus sentits de  cop i volta¬— La Guillermina, de cala Bruta? 

—La mateixa! —Somriu amb una ampla rialla de complicitat en veure que la recordava. S’acaba d’atansar i s’asseu al meu costat en el banc que fa poc l’Ajuntament ha posat perquè es pugui admirar la fauna i el paisatge de la zona— Quin pilot d’anys han passat, oi?

—Trenta-quatre anys, set mesos i tres dies... —contesto amb precisió una pregunta inicialment retòrica. 

—Quina casualitat que ens trobem aquí... —continua sense fer gens ni mica de cas a la meva impertinent resposta, continua sent molt bona persona— O potser..., és clar... No ho pensava ara... Has vingut per l’enterro?  Per acomiadar-te d’en Raimon..., el nostre Mon, oi? 

—Si... —aconsegueixo respondre amb molt d’esforç per no posar-me a somiquejar demostrant la meva ànima trencada en mil bocins. L’orgull sempre m’ha donat un cop de mà a l’hora de demostrar als altres que sóc algú que en realitat no sento.  

I la frase que acaba de dir “El nostre Raimon” se’m clava com una espina esmolada al bell mig del pit, tot i que no l’ha dit amb mala intenció. De fet, té tota la raó, en Raimon mai va ser meu, per molt que jo en algun moment del passat, quan érem joves, sentís el contrari.

Anys ençà en sentir aquell nom, Mon, em feia sentir ple de joia, però ara, després de saber que m’ha deixat per sempre, només em fa tenir ganes de vomitar, pel fet que sé que no el tornaré a veure mai més, que no podré tocar-lo ni besar-lo... De fet, creia que m’hi havia fet a la idea feia temps, però ara descobreixo que m’he estat enganyant i mentint-me creient innocentment que algun dia ell ho deixaria tot i em vindria a buscar. La veritat fa molt mal, per això, en algun moment del meu passat, vaig decidir quedar-me en un somni d’esperances. 

Mentre restem en un silenci incòmode fico la mà a dins la butxaca de l’abric de llana i trec una pedra rodona que hi he desat una estona abans que arribés la Mina. És una pedra de riu en el qual en Raimon i jo hi vam gravar les nostres inicials un dia molt especial, el dia que ens vam besar per primera vegada allí mateix, a l’Estany de la Júlia. Lluny de mirades inquisidores, lluny dels prejudicis tan arrelats en l’àmbit rural, lluny d’una realitat de la qual intentàvem fugir-ne inútilment. El quinze de març de 1970, quan tots dos teníem només divuit anys. Vam prometre que el món que havíem creat només per nosaltres seria el nostre secret. Vam enterrar la pedra, carregada de les nostres il·lusions, al costat de les arrels de la tercera pollancre començant per l’esquerra. És una pedra força petita, però a la vegada molt feixuga, perquè carrega amb tot el pes dels nostres somnis frustrats de poder estar sempre junts. Embadalit d’una dolça follia, acaricio amb el polze les nostres inicials, i intento recordar cada minúscul detall dels nostres escassos moments d’intimitat. Quan de sobte, una veu femenina em recorda que no estic sol:

—Has sigut feliç? —em pregunta descaradament la Mina tot observant la pedra que tinc entre els dits. 

De fet, és una pregunta trampa. Ja que suposo que vol saber si rebutjar la seva declaració d’amor, quan encara érem uns vailets,  m’ha facilitat una vida plena en un altre lloc, lluny de Tordera. 

I quedo per un  moment abstret. Quina pregunta! Al final del meu trajecte puc confessar que he tingut una vida feliç? No ho tinc gaire clar. Per què..., quina seria la definició exacta de felicitat? En el meu cas podria ser que mai he tingut cap problema greu de salut i que econòmicament he pogut permetrem gairebé tot el que he desitjat. Però, realment la felicitat, res tan anhelat en la nostra existència es defineix amb unes característiques tan supèrflues? Salut i peles? Llavors la meva resposta hauria de ser inexorablement afirmativa. Però inevitablement puc sentir el ressò d’una buidor en el moll dels meus desgastats ossos repetint-me, una vegada i una altra, que he sigut un infeliç, ja que certament la idea de felicitat que sempre havia somniat no ha fet acte de presència en la meva consciència. Ha sigut, doncs, l’ombra d’un somni el que no m’ha permès viure plenament? O sóc jo que no he sabut valorar els ínfims moments de plenitud que m’hagi pogut regalar la vida? Al cap i a la fi, aquesta és la veritat que acabem descobrint quan no tenim cap altre més explicació a l’intentar resumir tota la nostra existència amb una simple paraula. 

En acabar tot el seguici d’arguments possibles per donar una explicació o una resposta raonable a aquella pregunta, vaig respondre-li hipòcritament:

 —Sí, he sigut feliç... Més que moltes altres persones.

Amb aquestes paraules he pogut  evitar una mirada de condescendència o de llàstima que m’hauria pogut llençar si hagués contestat la crua realitat: que he viscut dissortat, com un indesitjable. Un amargat per no poder-me sentir complet i un egoista preocupat només pels meus propis sentiments. Si li hagués donat una oportunitat a la Mina quan em va confessar el seu amor per mi... Era una noia tan bonica, altruista, sincera i comprensiva, que ben segur hauria pogut tenir una vida més plena amb ella. Al cap i a la fi, és el camí que va escollir en Mon, ja que em va deixar per casar-se amb la Mariona i, com deia ell, poder tenir una vida normal.  

 De sobte, amb un rampell inesperat, llenço la pedra a l’estany. Amb ella s’enfonsa en les profunditats de l’aigua tot el que no vam poder ser. Més de trenta anys que quedaran en la incertesa sota unes aigües enterbolides d’oblit. Les petites ones creades per la pedra s’arrosseguen tímidament fins a arribar a la riba on s’acaben trencant i allí, just on mor l’última ona, és quan desperto del somni en el qual he estat vivint per tornar a una realitat nova i  tremolo al pensar que ara sí que estic completament sol amb els meus sentiments lleials. I per primera vegada tinc por, por de morir completament sol. I em pregunto “Seria molt egoista demanar-li una segona oportunitat a la Mina? Només perquè no vull acabar els meus dies completament sol?” I en el moment més àlgid de la meva feblesa em llenço amb un altre rampell:

 —I tu, Mina, has sigut feliç? T’has casat? —Intento temptejar interessadament si té alguna mena de lligam amb algú.

Sospira profundament abans de contestar-me. Ara és ella que sembla que li representa un gran esforç deixar anar una resposta.

 —Vaja, mai ningú m’ho havia preguntat fins ara. Gràcies! —Em torna a dedicar un somriure i acota el cap vergonyosament— La veritat, és que sempre et vaig estar esperant, Jepet. Tot i que m’ensumava que entre tu i en Mon hi havia quelcom més que una amistat, vaig pensar innocentment que renunciaries a ell quan va anunciar que es casava amb la Mariona i que potser pensaries més en mi com una segona opció. Any darrere any esperava que em proposessis per casar-nos... Però fou massa tard quan em vaig adonar que m’havia equivocat! Vaig perdre un temps molt valuós perseguint l’ombra d’un desig —va aixecar al cap i respirà profundament—. Quan a la fi vas decidir marxar del poble, per anar-te’n a viure a un altre país, jo ja passava de la trentena i els homes, amb una mica de seny i quelcom de presència, que quedaven per la comarca ja s’havien casat. Així doncs, he estat sempre soltera, vés! I puc dir que he sigut feliç, perquè he pogut fer, més o menys, una vida tranquil·la. I per mi, aquesta pau m’ha aportat en certa manera un goig a la vida. 

 —Ho sento... —confesso mentre carrego una altra pedra feixuga a la meva consciència— Mai vaig voler fer-te pensar que jo potser algun dia...

 —No, no... Jepet. Deixa-ho córrer, és aigua passada —m’acaricia la mà amb un fons d’amistat—. No sóc una persona rancorosa i tampoc t’he demanat explicacions de res. Tu m’has preguntat i només t’ho he explicat, res més —em deixa anar la mà per recollir-se delicadament un floc rebel del cabell a darrere l’orella, i així, dissimuladament, perdem el nostre contacte de proximitat.

 —Seria massa tard si ara...? —la miro de reüll intentant entreveure una reacció positiva o negativa abans de seguir amb la pregunta.

 —Si! —em respon ella frívolament sense pensar-s’ho dues vegades— Ja no sóc la noieta plena d’il·lusions i esperances que recordes. He de confessar-te que quan t’he vist al poble he decidit seguir-te fins aquí amb una sola intenció. Acomiadar-me de tu, com no ho vaig poder fer en el passat, i tancar una porta que fa massa temps que roman oberta —els seus ulls enterbolits de llàgrimes em miren fixament, i sento una altra pedra feixuga caient—. T’he estimat com mai he estimat a ningú. Mai podries arribar a imaginar el que hauria sigut capaç de fer per tu si m’ho haguessis demanat. Però he après a renunciar als somnis impossibles, somnis que no podia aconseguir per molt que jo hi posés moltes ganes. Així que... com a dona independent que he hagut de ser, he après que hi ha persones per les quals val la pena lluitar i altres que no. M’entens, Jepet? —s’eixuga les llàgrimes i es recompon— He sobreviscut gràcies a un orgull que tu mateix vas sembrar quan te’n vas anar, i aquest orgull s’ha fet gran i fort, i no permet que ningú m’intenti prendre el pèl. Fas tard, Jepet! I puc llegir en la teva mirada que estàs aterrit en veure que s’acosta el moment d’anar-se’n d’aquest món, i no vols estar sol quan arribi. Ho sento! Jo sí que m’he fet a la idea de marxar, com moltes altres persones, completament sola, perquè tinc la consciència molt tranquil·la —m’acarona la galta amb una complicitat que fins llavors no sabia que trobava a faltar—. Tant de bo els remordiments no et turmentin i puguis trobar algun dia la pau que has vingut a buscar a Tordera —em besa la galta que m’havia acaronat i s’aixeca—. Adéu, Jepet! Ens veiem demà a l’enterro.

 Observo com la Mina se’n torna cap al poble. Com ha sigut capaç de deixar-me amb un pam de nas emprant quatre senzilles paraules? Clarament l’havia subestimat. La Mina sempre havia tingut la capacitat de llegir els pensaments més obscurs i secrets de les persones. Així doncs, com m’havia pogut estimar tant, si ni jo mateix sentia cap mena d’afecte per la meva pròpia persona? 

 L’endemà al matí, al tanatori, em barrejo entre una multitud de cares familiars quelcom envellides que estan esperant el moment per acompanyar al difunt al cementiri. I parlant entre uns i altres, només fan que pronunciar noms de companys que ens han deixat. No és prou trist acomiadar-se d’en Mon que he de suportar fingir certa nostàlgia per persones que pràcticament no recordo. Un cop ja n’estic fart d’explicar la meva solitària vida a tothom que insisteix a preguntar-me com he viscut, decideixo posar punt final a aquella situació que s’allarga innecessàriament. M’acosto al fèretre per acomiadar-me d’en Raimon. M’havia passat tota la nit imaginant aquell moment. Intentava imaginar què sentiria en veure un rostre amb el qual tant havia somniat. Hauria canviat molt? El reconeixeria? Seria igual d’atractiu com el recordava? I en les hores mortes de la nit vaig recrear mentalment l’escena en què m’acostaria al seu cos inert per besar-li una última vegada els llavis. Uns llavis freds, però que tanta passió ardent m’havien demostrat anys ençà. Sens dubte les emocions brullaven sense control pel meu cos desfet pels nervis. Però quan arribo al seu costat veig que el taüt està tancat, i el cor se’m para en sec. “No pot ser! Ni un últim adéu?” penso entre la bogeria de la meva desesperació. I dissimuladament, sense que ningú em vegi, intento aixecar la tapa del taüt. Només volia veure’l una última vegada. Era la meva última voluntat, la més desitjada i necessitada. Si no el veia una vegada més, sentia que podia morir en aquell mateix moment. La tapa, però, es resisteix. M’adono que estic al  cantó on estan les frontisses de la caixa de morts i dono la volta cap a l’altre costat. Miro a banda i banda per assegurar-me que ningú vegi el que estic a punt de fer, perquè és una bogeria, ho sé. Torno a estirar la tapa cap amunt. Ara sí, sento un espetec i com la fusta cedeix un pèl, suficient perquè pugui ficar-hi un parell de dits per tibar amb més força. Torno a mirar a banda i banda. Ningú. “Som-hi”, em dic a mi mateix. La fusta pesa molt, però no prou per frenar la meva imparable decisió de veure’l una última vegada. Vaig aixecant a poc a poc la tapa, grinyolen les frontisses intentant denunciar la meva malifeta.  Ja gairebé he obert quatre dits. Però de sobte, quan per fi creia veure en la foscor una figura, sento que algú em toca l’espatlla:

  —Perdoni, senyor —em diu un home molt seriós, amb poc cabell i barba grisa, mostrant quelcom d’enuig i un rostre estranyament familiar— El taüt no es pot tocar i, per ordre expressa del difunt, no es pot mostrar el cos a ningú. 

 —És clar... —li contesto de mala gana—. No em puc acomiadar d’ell en persona? Ho he de fer a través d’una caixa de fusta?

 —Si realment vostè s’hagués volgut acomiadar d’ell, hauria pogut fer-ho mentre encara estava viu, no ara. És massa tard, no creu? —em diu el descarat.

 —Puc saber qui és vostè, per cert? —li dic molt enfadat ja— És un treballador de la funerària? Si vol —se’m trenca la veu i els ulls se’m tornen plorosos—, el puc recompensar molt bé si treu la tapa només un parell de segons —li pico l’ullet amb un intent de guanyar-me la seva confiança mentre la barbeta em tremola sense control avisant que estic perdent el seny i, a poc a poc, m’estic desfent de dolor. 

 —No sóc cap treballador de la funerària, sóc el fill del difunt —es creua de braços i, amb cara de certa condescendència, em contesta amb un to molt suau—. Em sap greu, senyor. Per molt que insisteixi, hem de respectar les últimes voluntats d’en Raimon. Ho entén, oi?

 Un calfred em recorre des de la nuca fins a la base de la columna. M’adono que aquell home té la mirada daurada i profunda d’en Raimon. I sense adonar-me’n em quedo uns segons embadalit mirant-lo fixament. Era com si en Mon em retornés la mirada, com si encara fos viu. I una llàgrima em rellisca galta avall, puc veure la seva imatge perfectament, tan nítida, tan real..., malgrat que els trets d’aquell home no siguin exactament els mateixos. Els gens d’en Mon corren pel seu rostre, i per mi ja és suficient per tornar-me a sentir jove altre cop, com si el temps hagués retrocedit i em donés una segona oportunitat. Així i tot, sé que no és ell, és només un reflex de qui va ser l’amor de la meva vida.

—És que jo... —aconsegueixo contestar-li.

 —Abans de morir —em talla perquè no pugui continuar amb la meva ridícula excusa—, el meu pare va detallar expressament que ningú el veiés un cop fos mort. Tota la família ha respectat la seva decisió. Si realment vostè l’apreciava, com veig que realment li tenia certa estima, podrà acceptar aquesta última voluntat com hem hagut de fer la resta amb resignació. 

 —Cert... —abaixo el cap i m’eixugo les llàgrimes—. Gràcies. Em permets un moment només amb ell? Només em vull acomiadar... 

 —I tant! Però no intenti... —m’aixeca un dit com d’advertència.

 —No, no... no l’obriré, no —aixeco ambdues mans obertes.

 M’acosto al fèretre i l’abraço. Mentre per l’escletxa, on abans havia pogut albirar una figura en la foscor, xiuxiuejo:

 —Mon, sóc jo, en Jepet. El teu Jepet. Sí, hem estat gairebé sempre separats. Però junts vam descobrir qui érem en realitat, per això sempre has format part de mi encara que hàgim triat camins diferents. Dono gràcies per haver-te conegut, perquè tu em vas ajudar a ser qui sóc. Sempre he viscut sentint que era teu, encara que tu no fossis mai meu. Només vull que sàpigues que m’has acompanyat igualment en tots els moments importants de la meva vida i que el teu record sempre brillarà per sobre de la resta. Avui, però, he vingut per acomiadar-me..., però no per gaire temps. Puc sentir el compte enrere. Espera’m allà on siguis. Potser no tardarem a estar junts. Mentrestant, intentaré sentir-me complet sense tu fins que arribi el dia assenyalat.

 Beso el taüt amb molt d’afecte. Sospiro profundament per alleujar la pressió que tinc al pit. Giro cua, saludo al seu fill donant-li la mà i el condol, i marxo. No aniré al cementiri. Ja li he dit el que volia dir-li.

 

 El tren arriba, sorprenentment, puntual a l’estació de Tordera.  Aprofito que el vagó està pràcticament buit per asseure’m a la finestra, pel cantó on es pot gaudir del paisatge de la costa. Així podria albirar per última vegada la lluentor del mar Mediterrani. Tornaré a casa, però només per arreglar quatre coses... abans d’anar-me’n per sempre amb en Mon.

 El tren reprèn la marxa i, a poc a poc, va agafant velocitat. Els arbres passen fugissers per la finestra com els records que intento recaptar de la meva joventut. I penso en la Mina, perquè realment l’envejo per tenir la capacitat de sentir-se sencera, per no tenir la necessitat d’estar amb algú, ja que el nostre millor company en aquesta vida hauríem de ser nosaltres mateixos. 

Algú s’asseu al meu costat i em treu de les meves cabòries dient:

 —Està lliure aquest seient? —pregunta una veu masculina un pèl enrogallada.

  —Sí, sí. Pot seure si vol —contesto sense fer-li massa cabal. 

 —Moltes gràcies —respon l’home— Avui fa molta calor, oi? —intenta començar una conversa. 

 —Sí, sí...  —li torno la resposta per educació tot donant-li a entendre que no tenia ganes de parlar amb ningú i encara menys de compartir un viatge de més d’una hora amb algun conegut que volia recordar vells temps

 Fico la mà dins la butxaca buscant la pedra amb les nostres inicials... “Merda!” Recordo que la vaig  llençar ahir a l’Estany de la Júlia. Rebufo. Tant de bo pogués fer surar aquella pedra plena d’il·lusions i esperances trencades. Però ja tant es val. He fet aquest viatge per deslligar-me del passat i acomiadar-me del present. Una simple pedra carregada de remordiments ja no em frenarà de prendre la decisió que he pres.  L’únic problema és com ho faré. No serà fàcil, ja que no vull patir dolor ni agonitzar en els meus últims minuts. Ha de ser d’una manera que jo no m’assabenti de res. Començo a fer una llista mental de les formes de morir més ràpides i indolores que poden existir... La que més em convenç és...  

 —Sí que m’han canviat els anys que ja no em reconeguis, Jepet —diu de sobte, traient-me dels meus pensament, l’home que s’ha assegut al meu costat.

 La meva ment emmudeix per parar més atenció a aquella veu que em fa posar la pell de gallina. Giro el cap per observar directament al meu nou acompanyant. La meva mirada topa de ple contra uns ulls daurats i  profunds que puc reconèixer de seguida. I la meva ànima, que fins llavors s’havia arrossegat entre el fang de la desolació, lluita encoratjada per evitar que em posi a plorar desconsoladament com una criatura petita. Al meu costat, coronat amb una divertida barretina vermella, s’havia assegut un home que a hores d’ara els de la funerària l’haurien d’estar  ficant dins un nínxol del cementiri de Tordera. 

 —Mon, ets tu? —aconsegueixo dir tot barbotejant.

 —És clar que sí, carallot! —em diu dedicant-me un somriure de complicitat

 —Però, no havies mort? Acabo de sortir del tanatori on m’he acomiadat... de tu. No em diguis que el taüt era... buit?

 —Bé, no està buit del tot —se li escapa una gran i divertida rialla—. A dins hi ha una figura de roba farcida amb uns quants quilos de sorra. 

 —Com? —deixo anar esmaperdut. 

—L’enterro —continua amb l’explicació—, ha sigut en honor a l’antic Raimon. Aquell home que vaig ser i que per fi ha deixat d’existir. Vull fer una nova vida, ho necessito. Però aquesta vegada serà la que sempre havia somniat... amb tu, Jepet.

 —Però, com t’ho has fet? I la teva família? —acaricio dolçament aquell rostre envellit amb el dors de la mà. Encara no em puc creure que el tingui davant meu després de tants anys. 

 Abans de continuar em mira, i ens agafem de les mans. 

 —La meva dona, la Mariona, va morir fa cinc anys. I en fa quatre que el meu únic fill, en Narcís, em va ficar en una residència per por que em passes quelcom quan estava sol a casa. Ell viu a Barcelona, i ja fa molts anys que fa la seva vida. No m’enyorava pas massa. I... en fi, els diners ho paguen tot, saps? Fins i tot el silenci dels treballadors de la funerària i de la meva infermera, la Carme, de la residència. Ella m’ha ajudat amb tot, i m’ha donat el suport necessari per continuar amb la idea que em va sorgir fa uns mesos. La idea de morir, per poder revifar i passar el què em queda de vida amb qui sempre he somniat —em besa les dues mans i les prem ben fort contra el seu pit—. Ho sents? Encara batega... —em dedica la seva mirada daurada plena d’esperances i, a la vegada, amb un xic de  por que potser, a hores d’ara, després de tant de temps, jo el rebutgi. 

 —La meva pell està vella, arrugada i adolorida —li dic un xic abatut mentre abaixo el cap—. Ja no sóc el vailet jove i atractiu que recordes.  

 —Jo sempre he estimat el que hi ha sota d’aquesta pell —m’aixeca el cap perquè el miri directament als ulls i vegi que ho diu sincerament.

 —I a on vols anar ara, Mon? 

 —M’és igual... A on em portis tu, Jepet. Ara sóc lliure com un pardal. Has anat a buscar la nostra pedreta amb les inicials? 

 —Sí, però no la tinc... —m’avergonyeixo d’haver-me desfet d’ella— La vaig llençar ahir a l’Estany de la Júlia. Ho sento, jo no em pensava que tu... O que nosaltres tornéssim mai a...

 —Tant es val! Molt millor! —em pessiga amb afecte una galta—. Simbolitzava una feixuga càrrega que per fi ens hem tret de sobre tots dos. Te la demanava perquè estava disposat a llençar-la jo mateix al fons del mar —riu altra vegada una gran rialla.

 —Com t’he enyorat... —li confesso a cau d’orella.

 —I jo a tu..., Jepet.

 Aquelles delicioses paraules varen ser seguides per un ardent bes que vaig fer als llavis del Raimon intentant així unir l’hivern dels nostres camins. Un amor farcit d’afecte, de passió continguda que desitjava poder brotar amb total llibertat i naturalitat sense por que ningú ens jutgés. Havia arribat el nostre moment, d’estar junts sense necessitat de mirar enrere. La joia en el seu rostre m’enlluernava i em feia tornar a la nostra estimada joventut, com si res hagués passat. Entrellacem els dits d’una mà tan fort que sembla que tinguem por de caure d’aquest delitós somni. 

 En aquell moment entra un policia en el vagó i se’m queda mirant descaradament. Però jo ja no tinc vergonya de res, i sento que  no he d’amagar-me de ningú.

 El policia agafa un aparell que li penja de l’espatlla i diu en veu baixeta:

 —L’he trobat! Està al cinquè vagó, vine de pressa, Josep —es creua de braços i intenta dissimular tot mirant com passa el paisatge per la finestra on estem nosaltres asseguts.

 Pocs minuts després arriba un altre policia amb molta pressa i es posa a parlar amb el seu company que fins ara s’havia quedat allà amb nosaltres:

 —Gràcies! Ja m’encarrego jo ara. Fes-me un favor i truca a les meves germanes, que estan molt preocupades, si us plau.

 —D’acord! Us deixo sols.

 El nou policia se m’acosta. Sembla que té quelcom familiar que no podria definir. I dubto si l’havia vist alguna altra vegada. Però no pot pas ser que el conegui, ell és molt jove i jo fa molts anys que no visc a la Costa Brava. S’agenolla davant meu i, amb una veu tan suau i comprensiva que em fa tenir un calfred d’enyorança, em diu:

 —Papa! Estàs bé? —m’agafa les mans, les seves estan tremolant— Ens ha costat molt trobar-te aquesta vegada... Pensàvem que t’havia passat alguna cosa greu... Vine amb mi —m’estira les mans— Au, va, que t’ajudo a tornar a casa, no pateixis.

 —Em dic Jepet, I no sé pas qui ets... —li responc frívolament tot i veure la seva cara de decepció que gairebé em trenca el cor— Ho sento, no puc anar enlloc, perquè estic amb en Raimon. Ens ha costat molts anys poder tornar a estar junts, i no me’n penso anar sense ell.

 —Qui és en Raimon? Pot venir a casa si vol també? On és? L’anem a buscar junts, Jepet? —em diu aquell policia tan comprensiu.

 —En Raimon és ell...  —Amb el dit assenyalo el seient buit del meu costat, i deixo anar un esglai d’espant— Mon? On ets? —miro sota i a darrere el seient, i també al voltant. Però només veig altres passatgers que em miren amb llàstima. Mai he suportat que em miressin d’aquesta manera, i els crido— Què mireu? Se us ha perdut alguna cosa? —Tot em dóna voltes, no sé on sóc, ni reconec a ningú. Estic espantat, no sé què està passant... i tinc  molta por.

 —Papa, tranquil! —Em parla afectuosament altre cop aquell senyor abillat amb un uniforme— Anem a buscar en Raimon, junts... Va, vine! —m’obliga a aixecar-me— Així el podràs presentar a la Mariona i a la Joana quan vinguin a recollir-te. 

 —I qui són aquestes? —vull saber totalment desorientat.

 —Les meves germanes, pare —fa una pausa per donar-me temps a pensar—. Les teves filles, recordes?

 —No... —dic tan fluixet que segurament ni em sent.

 —Anem a buscar al teu amic Raimon, va —m’insisteix.

 Un instant de lucidesa creua per la meva ment i, per un moment, he sortit del somni en el qual m’havia refugiat. Tornen records esgrogueïts de tota una vida amb una dona molt bonica i tres criatures precioses. I m’adono que m’he escapat... he intentat escapar-me d’una realitat que, per molt perfecte que fos, m’ofegava. I amb la veu una mica tremolosa aconsegueixo dir-li al meu fill:

—Tant es val... Josep! —sospiro profundament— En Raimon, se n’ha anat, és mort. I ja no el tornaré a veure mai més... 

 Deixo que el meu fill m’acompanyi agafat del bracet mentre em giro un moment per mirar com lentament s’allunya de mi aquell seient buit del vagó on, uns minuts abans, havia imaginat besar a l’amor de la meva vida. I intento acomiadar-me d’aquella pedra feixuga, la més feixuga de totes, la que m’enterboleix la ment, fent-me viure entre el que sempre he somniat i el que he viscut en realitat. Malgrat que puc recordar perfectament l’estima que tinc a la meva família, a qui he entregat tota la meva vida, si pogués triar ara mateix... triaria quedar-me per sempre amb tu, Mon. 

I així ho faré. Estic cansat de fer veure que sóc algú que no sento. M’escaparé tantes vegades com calgui la resta dels meus dies, només per sentir-me, encara que sigui per unes poques hores, a dins de la vida que mai he pogut tenir i que tant he somniat. Aquesta serà la meva presó de llibertat, viure una realitat fictícia amb una vida d’ingènua felicitat. Però, al cap i a la fi, feliç. Perquè realment només m’he sentit complet en vida amb tu, amb el meu Mon d’ulls daurats. 

 

 

(Relat no disponible en el blog)