Ben alt..., ben lluny (1er premi St.Jordi 2019- Tordera)

                          

Herculà

Estiu, 79 d.c.

         Procedent de l'alta Germania, l'Helena, una jove al voltant de la vintena, passejava mig descalça pel carrer ordenadament empedrat de la vila després de finalitzar la seva rutina diària com a esclava en el Tepidarium, la sala d'aigua tèbia de les Termes Centrals, on les dones més adinerades gaudien de tot tipus de banys i massatges. Totalment absent al que l'envoltava, comptava els anys, els mesos i els dies d'ençà que va veure com els romans assassinaren la seva família, i a ella i al seu germà petit, se'ls emportaren a la força per vendre'ls com esclaus a la gran ciutat de Roma on en desconeixien completament la seva cultura, la seva llengua i on es localitzava. Des de ben petita, a l'edat de 8 anys, va aprendre a lluitar i a rebre pallisses per resistir-se a aprendre a callar. Però mai va aprendre a resignar-se, tenia molt clar que algun dia podria ser lliure, somniava en ser alliberada d'aquella condemna perpètua, i fins i tot, per què no, tenir la ciutadania romana. No era ambiciosa, tan sols tenia l'afany de demostrar que podia ésser molt més que una simple dona esclavitzada. Arrossegava els peus embolcallats en trossos de cuir, cosits i recosits, d'unes sandàlies, ara ja petites i velles, que un dia un jove encisador i ben acomodat, li regalà en veure-la caminar descalça.

        En arribar al Thermopolium, la taverna que el llibert Pompeu heretà del seu bon amo, juntament amb la seva llibertat, va adonar-se que estava més atapeïda que altres dies, s'atansà al mostrador dissimuladament, tapant-se el collar de ferro que l'identificava com a una persona sense cap mena de drets, i cridà suaument al nou propietari:

— Bon vespre, Pompeu –li digué, una mica avergonyida, no li agradava gens haver de pidolar, el seu orgull se’n ressentia— ¿No tindràs pas quelcom de menjar que no puguis vendre?

— I tant, mira, ho he guardat per a tu —De darrere el taulell tragué un plat, ple a vessar, d’un estofat de vedella cuinat el mateix dia. En Pompeu sabia que la jove vindria afamada, doncs segurament feia dies que no menjava com cal. Però, ell sempre li deia que era del dia anterior, així semblava que la noia no se sentia tan endeutada amb ell. Pompeu sabia molt bé què era ser un esclau a l’imperi romà —Menja tranquil.la, aquí no et molestarà ningú, ja ho saps.

L'Helena menjava, controlant sempre la seva fal·lera, doncs hauria cridat l'atenció, i no li convenia. Feia dies que tan sols feia un àpat de fruita i pa. Repassà de reüll els diferents comensals instal·lats entre el brogit de la gent, i reconegué al vell soldat, en Cras Corneli, un home que en passar de la quarantena ja no era considerat apte per a lluitar a la guerra i el van relegar de la feina que havia fet durant tota la seva vida, matar, i ara, vivia avorrit, amargat, i taciturn, fent de guàrdia i protector en una vila benestant on els habitants pràcticament no feien remor. En Cras sempre insistia a casar-se amb ella, li deia que li tenia el cor robat, però ningú de la vila mai va creure que aquell home ressentit  pogués arribar a tenir cor, ni tan sols ànima. Recolzada en el taulell, mentre en Pompeu la posava al dia de les últimes notícies, com la mort de l’emperador Vespasià, que fou qui construí l’Anfiteatre Flavi, i qui segurament seria succeït pel seu fill, va notar que algú se li atansava pel cantó dret  molt suaument, per no espantar-la, i de sobte, una veu masculina digué:

— Hola, ¿ets tu la noia que caminava descalça, oi? —li digué un home ben plantat, somrient, amb ulls d’avellana i mirada penetrant. En veure la mirada espantada de l’Helena, va continuar —¿No em recordes?, és clar, fa molts anys que ens vam trobar.

I tant que el recordava, més aviat, no l'havia pogut oblidar, sempre l’havia guardat en els seus pensaments, nit i dia, tan sols veure’l la primera vegada va quedar totalment enamorada d'ell, i ara, després de tants anys, el tornava a tenir a davant, mirant-la, posant-la neguitosa, com la primera vegada. No estava espantada, sinó sorpresa, mai cregué que el tornaria a veure:

— ¿Us conec? —li digué ella, dissimulant, no volia que es notés totes les sensacions que jugaven dins el seu pit.

— Soc en Juli, un noi que... —li mirà els peus—, et va donar unes sandàlies perquè no anessis descalça, i aquestes que portes si assemblen bastant, ¿son les mateixes? —li preguntà sorprès, doncs havien passat almenys set anys.

— ¿Com saps que soc jo? —li contestà després d’haver posat a lloc el batec del seu cor i intentar desviar una mica el tema, doncs s’avergonyia de portar encara el mateix calçat que li havia comprat temps passat, i que ara eren només trossos de cuir mal repuntats, lligats amb diferents cordetes reaprofitades que pràcticament es desfeien.

— Doncs, perquè per aquí hi ha poques noies que tinguin els cabells daurats com el sol, i els ulls glaucs com el mar que voreja el port, i a més a més, perquè ets l’única que té tres piguetes al costat de l’ull dret formant una línia recta perfecta.

Les galtes de la pobra esclava passaren de color rosat a roig intens en un instant, i no sabia pas on mirar o amagar-se.

— L’Helena és molt estalviadora, es guarda tot el que pot guanyar per algun dia poder-se comprar la llibertat —es ficà al mig de la conversa en Pompeu, per salvar-la del mal tràngol que devia estar passant —li va picar l’ullet—Es molt treballadora i molt forta, ¿no us faria falta algú al vostre palauet? Ella us podria ajudar en moltes tasques de la casa, sap fer moltes coses i es molt espavilada.

—    Si, fa temps que vaig veure en ella a una dona molt especial ¿On estàs ara servint? ¿Qui és el teu amo?

—    ¿Jo? —Encara no es creia que estigués interessat a saber on vivia o feia els serveis una simple esclava com era ella. Però ella tenia més afany, i no es volia conformar en ser algun dia només la seva esclava, ella volia ser la seva muller— Estic a les Termes Centrals de la vila, als banys de les dones, les ajudo a rentar-se i els hi faig massatges, a vegades em donen d’amagat algun sesterci, així es com vaig estalviant, mica en mica.

No semblava pas que ell l’estigués escoltant, la mirava, si, però semblava absort en algun tipus de meditació. De sobte, sense que ella se n’adonés, una mà masculina se li acostà al rostre per acariciar-li la pell, i el primer acte reflex de l’Helena va ser tapar-se amb el braç. Estava massa avesada a què li aixequessin la mà per estovar-la.

—   Tranquil·la –li va xiuxiuejar— Jo no et faria mai mal.

L’esclava abaixà el braç, donant-li així permís per tocar-la. De fet, ho estava desitjant, sentir el seu contacte, no el d’un home qualsevol, sinó, el seu tacte, únic. El mirava embadalida, tenia una mà tan suau, no havia fet mai cap mena de treball forçat en Juli, es notava. Un calfred li corregué el cos, des de les puntes dels dits dels peus, que sortien de les atrotinades sandàlies, fins al pèl moixí del clatell, eriçant-lo i fent-la esclatar del més dolç plaer conegut fins aquell moment. I en volia més. Va cloure els ulls, desitjant que aquell moment no s’acabés mai. Li vingueren a la memòria les tendres abraçades que el seu pare li feia amb aquells grans braços protectors, que de ben poc li van servir a l’arribar els romans, i els petons de la seva mare que li regalava a l’hora d’anar a dormir o al despertar-se al matí. Volia tornar a aquells sentiments, a ser humana, una persona estimada i estimar, volia tenir el dret a decidir. Havia oblidat què era viure sense amor, i ara que ho recordava, no el volia deixar anar. Premé les dents per no plorar, no era el moment, s’havia de mostrar ferma, com sempre. Ell li somrigué, també havia aconseguit el què volia feia temps, trobar-la.

— He de marxar, però... —digué en Juli trencant el silenci que els envoltava tot i el rebombori que feia la gent a la taverna. La mirà amb atenció, sense pressa, com si no es volgués acomiadar d’ella—, ens veurem aviat, t’ho prometo. Si tu vols.

— I tant, però ¿qui sóc jo per demanar-te res?

— ¿Tu? Sense saber-ho ho ets tot, Helena —va fer mitja volta i marxà embolcallat en la toga blanca que s’enlairava amb el vent suau d’aquell estiu.

— ¡Noia! —la despertà del melós somni en Pompeu— Et puc garantir que l’has ben impressionat, els ulls d’un home no poden mentir. Per cert, ¿saps qui és, oi?

— Es diu Juli, no necessito saber res més d’ell.

— Doncs hauries d’estar més ben informada, perquè en Juli és el fill d’un Cònsol de Roma que viu en aquesta vila, i tenen la casa més gran, a la bora del mar. Si et vol comprar, hauries d’estar ben agraïda, allà tindries una vida molt més digna i segurament et podrien donar alguns denaris, amb els quals, a la llarga et podries comprar la llibertat, allà hi viuen lliberts i llibertes que han decidit seguir treballant per ells a canvi d’un sou.

— Pompeu, jo no vull canviar de mans d’un amo per acabar a les d’un altre amo. Jo vull triar el meu propi destí. No vull ser propietat ni d’ell ni de ningú, vaig néixer lliure i ho seré altre cop.

— No siguis tossuda, dona. Ben fet faries d’acceptar una feina al palau. Allà viuràs millor, tindràs menjars calents cada dia, dormiràs en un llit com cal, i tindràs unes sandàlies noves cada vegada que les velles es trenquin, tindràs més oportunitats per aconseguir el què desitges, a més a més, no hauries de portar el collar de ferro.

— ¿No ho veus? Encara que no porti el collar seguiré sent una esclava. Em van comprar com un sac de blat, com a tu ¿Ho has oblidat? ¿No recordes viure en una presó sense barres gruixudes?

En Pompeu abaixà el cap avergonyit, aquella mossa li havia recordat que la sort el somrigué però hi havia molts d’altres que no eren tan afortunats. Ell havia heretat la taverna perquè el seu amo així ho va decidir abans de morir, i la llibertat li fou concedida al mateix temps, però això no li assegurava ser un ciutadà amb drets com la resta de romans, encara havia de seguir lluitant.

— Ho recordo perfectament, i per això et dic que els cops de sort no es poden deixar escapar. Empassa’t una mica l’orgull. Allà podries aprendre a llegir i a escriure, i estudiar, tenen la biblioteca més gran de la vila. ¿T’imagines, Helena? Milers de pergamins de saviesa, i poder absorbir tot aquell coneixement. ¿No vols arribar a ser algú? Doncs les portes s’obren més fàcilment a aquells que estan més instruïts. ¿T’imagines ser una dona respectada i escoltada? ¿No voldries això mateix per a totes? Doncs aprofita l’oportunitat i lluita per rompre les barreres d’aquests romans que ens condemnen.

— És tan bonic somniar, Pompeu, no sé si em puc permetre fer-ho.

— Somniar no et costa cap denari i tu, més que ningú, tens dret a fer-ho. Vola Helena, vola..., ben alt..., ben lluny.

Abans que la foscor mullés els carrers, quan just el sol s’intenta amagar darrera l’oceà, l’Helena arribava a casa, al costat de les Termes, on solia dormir amb la resta d’esclaus. A l’entrar, l’estava esperant el seu amo, en Livi, amb una gran rialla al rostre:

— Felicitats, noia —li digué tot donant-li un farcellet on cabien les poques coses personals que tenia l’Helena.

— ¿Per què? ¿A on em portes? —digué ella agafant el petit paquet.

—  Jo no et porto enlloc, més aviat algú se t’emporta —somreia ara maliciosament— Algú ha pagat per tu, i molt bé per cert. Dubto que puguis arribar a valer mai tants denaris.

El rostre de l’esclava es va il·luminar de seguida, els ulls li brillaven mentre pensava: “És en Juli el que m’ha comprat, segur. En Pompeu tenia raó. Quina sort que he tingut”.  Aniria al palauet i allà, d’amagat, podria aprendre a llegir, a instruir-se, a aprendre els secrets dels més savis i poder ser algú més algun dia no massa llunyà. El seu cor bategava tan fort que no sentí la riallada que sorgí darrere del mur on estava en Livi. L’esclava mirava al voltant, esperant veure la cara d’en Juli en qualsevol moment, el rostre del seu amor, un rostre que veuria cada dia, encara que ella fos una simple serventa. Deuria d’haver pagat una suma important perquè el seu antic amo la deixés marxar.

— ¿Qui és que m’ha comprat? —preguntà ella en un cos tremolós i escanyolit per la falta de nutrició. I d’entre les ombres, com una maligna aparició, va aparèixer el rostre de l’amargat soldat, en Cras Corneli, somrient, ensenyant les poques dents que li restaven de la multitud de baralles que tenia sempre amb algun desgraciat a l’acabar el dia.

— He sigut jo qui t’ha comprat i ben aviat et compraré la llibertat perquè puguis ser la meva muller també.

El temps s’aturà. El dia s’enfosquia, i semblava més negre de l’habitual. El collar de ferro ara era més feixuc i roent, li cremava la pell, i la teranyina d’esperança havia volat com les fulles seques voleien amb l’últim respir de la tardor. Indefensa i fràgil com un pardalet, intentava tornar a la crua realitat. Aquell soldat mai deixaria que fos lliure, estaria morta en vida, perquè la vida amb ell no tindria cap sentint. Per la ment li passà el record d’en Juli, ¿perquè no l’havia comprat ell? ¿On era? ¿O mai havia tingut intenció de comprar-la? Volia odiar-lo, per haver-la abandonat, però només podia estimar-lo. Ell no tenia la culpa d’aquella desgràcia.

— Quan m’he assabentat que el fill del Cònsol et volia comprar, he vingut de seguida a comprar-te. He sigut més ràpid que ell. Ja te’l pots treure del cap, perquè mai deixaré que et compri ningú —va riure amb força i la boca ben oberta- Vaja, ¿no em diguis que et pensaves que avui marxaries al palauet? Doncs, no. Vindràs amb mi a casa meva, per sempre.

La condemna no podia ser pitjor. Mai hauria imaginat aquell horrible destí. L’aflicció no la deixava ni plorar, ni cridar, ni lluitar. Ara només li quedava una manera de ser lliure, amb la mort. Aquell home li havia robat la vida, però una fi digna no li podia robar ningú, tan sols així podria ser lliure.

— ¿Què? ¿No dius res? —digué el soldat amb el rostre roig de fúria —li clavà la primera de moltes bufetades, tan fort la colpejà, que un fil de sang brotà del seu llavi inferior. Ella no es va immutar, seguia ferma, el seu orgull l’ajudava a fer-li front— Vaja, veig que et penses que ets molt valenta. Costarà domar-te, però, com totes les altres, a base de cops us torneu totalment submises.

La casa del soldat era fosca, bruta i feia molta pudor de pixums. Només arribar, la va llençar a dins d’una habitació on hi havia algú més arraulit en un racó. L’Helena s’atansà una mica a aquella ombra i descobrí que era una noia, més o menys de la seva edat, només tenia la pell i els ossos, era com un esquelet amb un parell d’ulls blaus cel com aquell estiu, i ara l’observaven inquiets i amb por. Estava tan bruta que amb prou feines es podia veure el color de la seva pell.

— Hola, sóc l’Helena, no et faré mal —s’acostà una mica més per explicar-li un secret— No penso estar en aquesta casa ni un sol dia, demà mateix m’escaparé..., i tu, vindràs amb mi. Tu m’has recordat que he de seguir lluitant, i ara més que mai no puc defallir. La noia obrí els ulls de bat a bat “¿Què dia aquella boja?”. De sobte el terra tremolà i la desconeguda l’abraçà amb força.

— Shhh..., tranquil·la. Tan sols és una tremolor del terra, no passa res..., shhh... —li acaronava la bruta galta— El mal son ja ha acabat, ara dorm, que demà tindrem un dia esgotador.

El dia següent, 24 Agost del 79 d.c., es despertaren ambdues amb un altre terratrèmol, aquesta vegada, molt més fort. L’Helena sabia perfectament que el soldat cada dia al matí, ben aviat, anava a la taverna d’en Pompeu, el seu amic llibert més d’una vegada li ho havia explicat, a beure vi i a emborratxar-se, no fallava mai. I així va ser. Va sortir per la porta sense acomiadar-se ni dir res a les esclaves que tenia entaforades en una petita habitació, doncs amb els collars que portaven cadascuna no podien escapar gaire lluny, tothom podria llegir a la placa, que d’ells penjava, un gravat “Sóc propietat d’en Cras Corneli, si em trobeu, retorneu-me al meu amo”. L’Helena, a més a més, sabia que anava a la taverna sense el “gladius”, una espasa curta i punxeguda que utilitzaven els soldats romans, només l’agafava quan tornava a casa i es posava tota la vestimenta de soldat per sortir a fer guàrdia per la vila. La jove esclava va agafar l’arma amb molt de compte, sabia com fer-ho, recordava al seu pare explicant-li de ben petita alguns trucs per defensar-se d’algú que li volgués fer mal. Es posà per sobre, tapant-se tot el cap, una toga de llana, i a dins amagà l’arma, penjant de la corda de la cintura. A la nova amiga desconeguda també la tapà fins al cap amb una toga semblant a la seva. Cap dels dos collars eren ara visibles.

Al sortir de la casa un fort estrèpit provinent del volcà Vesubi, situat a la vila d’Herculà, les espantà. La vila reposava tot just a la seva falda. El cràter començà a escopir a trot i a dret pedres enceses de lava, que explotaven quan xocaven amb força contra tot allò que gosava posar-se al mig del seu pas.

— Anem, córrer, cap al port, cap a l’aigua —totes dues començaren a desfilar ràpidament cap al sud com podien, les seves cametes eren tan fines que amb prou feines es podien tenir en peus. El volcà cada vegada era més agressiu i expulsava més fum i més lava. La gent cridava i corria d’un cantó a l’altre sense sentit. Milers de pedres ardents sortien amb força volant pels aires sense massa clar a on anirien a petar.

No havien sigut les úniques en tenir la mateixa idea d’escapar-se cap al port. Centenars de persones s’amagaven sota els arcs del moll, la majoria eren esclaus, nens i vells, creien que allà es podrien salvar.

Les persones benestants, en canvi, pujaven a vaixells per ser portats lluny d’allà, a l’illa més propera. Els pobres, esclaus, prostitutes i lliberts, haurien d’esperar que els vaixells tornessin un cop descarregats els personatges més acomodats de la vila en una zona segura i sense perill. Això podien ser hores d’espera. Resignats, miraven com molts tenien la sort de ser salvats.

Entre els crits, l’angoixa, la bogeria, la incertesa, la por, el caos... hi havia un home que buscava l’Helena desesperadament. Quan va veure-la, va córrer cap a ella, tot apartant a la gent que hi havia entre ells dos:

— Helena, per fi t’he trobat —li digué en Juli— Vine, hem de marxar d’aquí, és la fi d’Herculà —l’agafà d’un braç per guiar-la entre la gentada, però ella no es va moure— ¿Què passa?

— Juli, ella també ve amb nosaltres, no marxaré sense ella —digué l’Helena amb fermesa senyalant a la seva nova amiga, estava disposada a fer-ho seriosament. Ell mirà a les dues i sense pensar-ho dos cops, va dir:

— Està bé, anem, hi ha lloc pels tres, però cobriu-vos els collars, que no els vegi ningú.

Però quan anaven de camí al vaixell, on les persones ben vestides amb togues blanques feien cua per embarcar, algú va tibar de l’altre braç de l’Helena, ella es girà ràpidament, i els seus ulls es creuaren amb els d’en Cras, el soldat amargat.

— No aniràs enlloc amb ell —l’agafà més fort, tant, que li feia mal— Ara ets meva, per sempre, ¿ho has sentit? —li donà una bufetada a l’altra esclava, al veure que la volia ajudar a desfer-se d’ell, va ser tan forta que la tirà a terra, però no en va tenir prou i s’ajupí per escopir-la a la cara.

L’Helena va aprofitar que estava distret per treure l’arma d’entre les robes i amb un cop sec, li va clavar el “gladius” al bell mig de l’estómac del soldat, aquest, amb la boca ben oberta de sorprès, no va poder ni cridar, i l’esclava va acabar d’enfonsar-li profundament l’espasa mentre li deia:

— Jo no sóc de ningú, i menys d’un menyspreable com tu. No ets ciutadà exemplar de roma, ni un soldat digne de tenir una bona fi, per això tan deixat en aquesta vila, per fer de guàrdia en un lloc que no hi passa mai res, i és perquè tu ja no serveixes per res.

Tots tres van poder veure com les ninetes d’aquells ulls plens encara de ràbia, s’anaven dilatant fins que va exhalar l’últim alè pudent de vi, i tot seguit caigué a terra. La gent estava tan espantada i preocupada en escapar o salvar-se d’alguna manera, que ningú es a adonar del que allà acabava de passar.

Tordera

Primavera, 1980 d.c.

—Helena, filla, posa les notícies, si-ús-plau —li deia l’àvia a la seva néta, mentre parava taula per dinar.

“...els arqueòlegs diuen que hi podrien haver centenars d’esquelets sota les arcades de l’antic port d’Herculà. El volcà els va sorprendre, i pensaren que allà sota estarien salvats però poques hores després de l’erupció, el coll del cràter va explotar, amb tanta força, que un gegantesc núvol d’aire, al voltant d’una temperatura de 400 ºC, va arrasar amb tot el que va trobar pel davant, carbonitzant a l’instant fusta, teles i fins i tot carn. Aquella pobra gent, per sort, no van poder assabentar-se de la mort, va succeir tot molt ràpid. Alguns dels esquelets els han trobat encara abraçats entre ells; nens, avis, dones, la majoria esclaus, tots, excepte un esquelet que van trobar tombat, boca terra, just a la vorera del port. Els arqueòlegs han descobert que es tracta de l’esquelet d’un soldat romà, i semblava que tenia intenció també d’escapar amb un dels vaixells, doncs portava a sobre una bossa de pell plena de denaris, equivalent a dos anys de sou. Després d’estudiar-lo, han arribat a la conclusió de què aquell home deuria ser un tipus d’heroi, ja que tenia monedes suficients per escapar, però en l’últim moment, va decidir quedar-se per ajudar a aquesta pobra gent. No li troben cap altra explicació per aquest soldat misteriós. Un home molt valent, que va ser un soldat fins a l’últim moment. I ara, en Gregori ens dirà quin temps ens farà demà...”