El lector de records (2on premi St.Jordi 2018- Tordera)

      

Era un dia qualsevol per a qualsevol, excepte per mi.

-    Eureka! –va exclamar el joier, que dedicava més hores de les que podia disposar a dissenyar peces exclusives per a la família reial- Per fi l’he acabat! –va dir tot mirant-me somrient.

Era el meu primer dia en aquest món i no sabia exactament quin any era fins que la rádio del joier em va ajudar a descobrir, entre cançó i cançó, que estàvem en plè estiu del 1914. En un dia gris i melancólic, però que a la vegada lluïa amb un bri d’esplendor, aquell era un dia especial per mi. El meu creador em miraba embadalit, amb una lluisor als ulls que podría dir que estava a un xic d’esclatar en un plor, quan de sobte, amb la veu esquinçada digué:

-    Ets la més bella flor que mai he engendrat, ets fins i tot molt millor del que hauria pogut imaginar. Un bon pessic en treuré de tú quan et presenti al vescomte. Una joya com tú es impossible de repetir, jo mateix m’he encarregat de que siguis única entre totes les meves peces d’art i t’he creat amb l’or més pur, perquè sobrevisquis durant segles. Estic segur de que el deixaràs meravellat i de la teva venta podré ampliar tan el negoci, que i fins i tot potser arribaré viatjar a França i vendre les meves creacions entre la noblesa francesa, el meu gran somni, no saps el temps que ho he esperat. Viure a París. Ja m’ho puc imaginar. I tú ets el meu bitllet d’anada.

Seguidament m’envolcallà en un delicat paper i em desà en un petit estoig, on hi vaig romandre un temps amagada de la llum del dia.

Quan a la fi em van destapar, ja no era el meu creador qui m’observava, sino un senyor molt prim i estirat, amb un bigoti esquifit, que em mirava detingudament buscant minuciosament algún defecte. S’atensà tant a mi que es podía intuir en la seva mirada la cobdícia, l’engany i la farsa que havia maquinat per alguna pobre ánima innocent. Els seus dits em refregaven tan fort que m’impregnaven fastigosament de suor, una sensació tan desagradable que ni jo mateixa era capaç de soportar. Aquell estrany senyor mostrà un àmpli somriure disfressat i em va dir:

-    Ets perfecta. Més que perfecta, ets exquisita. Una joya bella i delicada, per una dama que pugui apreciar el teu encant. La meva futura muller, la princesa Maria d’Anglaterra, quedarà sense paraules al veure el regal que li porto –Alçà al cap per dirigir-se al joier- M’agrada la forma de cor que li has donat, les filigranes que li has gravat i la petita margada verda del centre farà joc amb els  ulls de la meva futura muller. Ja fa mesos que estem promesos, però encara haurem d’esperar un temps fer oficial la nostra unió. Maleïda guerra! Se li ha ficat al cap que vol ser voluntària en algún hospital com a infermera, una princesa en un hospital, t’ho pots creure? Jo, personalment, no. Mentrestant, amb aquest regal la puc ensarronar i fer-los creure, a ella i al seu pare, que només sento amor per ella. Tinc molta sort –fanfarronejava- a la meva edat, pasada la trentena, de poder-me casar amb una princesa jove i bonica. No li puc demanar res més a la vida. Bé, potser si, que la princesa Mary em doni un hereu, o molts. Llavors sí que tot objetiu d’un home de la meva categoría s’haurà complert. Et felicito per l’excel.lent feina que has fet, i amb aquest pagament –li llençà una bosseta de pell farcida de monedes- està inclòs el teu etern silenci. Ja pots imaginar-te què et passarà si algún dia obres aquest forat que tens a la cara per parlar més del compte.

La meva presentación a l’esmentada dama va ser en l’intimitat, en una sala on tans sols estàvem nosaltres tres. La princesa, va obrir l’estoig on jo reposava i al veurem va somriure dolçament, era una noia molt bella i delicada, tal i com el vescompte ens havía instruit uns dies abans.

-    Quin penjoll tan bonic. Cap de les paraules que pogués dir per descriure’l faira justicia a tal bellesa –digué ella, mentre em recollia de la caixa suaument, i em colocava al voltant del seu fràgil coll. En aquella posició vaig poder sentir el batec de la dama, tranquil, pausat, quasi sense remor, i el frec de la seva blanca pell, fina i agradable, que em donava escalfor. Podía veure com el vescompte la miraba, amb ulls penetrants i un xic d’adoració. Jo era el regal per la princesa, però semblava més aviat que la princesa sería el futur regal per al vescompte, es podía llegir en el seu rostre pervers.

-    Si us hi fixeu bé, el penjoll te forma de cor. Simbolitza el meu cor, el qual us entrego des d’ara fins a l’eternitat, altesa. Perquè sempre més estigui a prop del vostre.

-    És molt bonic el detall, il.lustríssim. Li faré saber a sa majestat, el meu pare, el regal que m’heu fet.

-    Si, feu-li saber, siusplau, a sa majestat, tot l’amor que sento per vos, altesa.

Poques hores després, la princesa a dins l’estoig em va desar delicadament, i en el seu rostre lluia un somriure d’enamorada, però no semblava pas que pensés precisament en el vescompte, alguna altra persona li ballava pel cap.

Uns dies més tard, vaig entendre per qui suspiraba realment la princesa. Em va col.locar altre cop al voltant del su coll i abans d’arribar al destí el seu cor va desbocar-se, tenía la respiració encesa i tota ella tremolava com un ocellet en una tempseta d’hivern. Aquell era el meu primer estiu, el sol omplia de llum i de calor tots els racons, un ampli ventall flors brollava  i s’escampava per arreu d’aquell jardí, on al vell mig neixía una gran font i just al costat, un senyor uniformat esperaba d’esquenes, recolzat a una columna quasi amagada.

-    Amor meu –va dir la princesa- Fa molta estona que m’esperes? –Ell es va girar amb un gran somriure. Era un noi jove, quasi tan com ella, ben plantat, eixerit, i amb la mateixa mirada d’enarmorat que dies á vaig veure en ella.

-    No, estimada. Per tu esperaría fins a la fí dels meus dies –es va costar a ella i li besà la galta. Es van assentar en un banc agafats tots dos de les mans. Podía notar com el cor de la meva dama no parava de bategar amb força i rapidesa, i la seva pell ara estava encesa.

-    T’he enyorat tant, amor –va dir ella- No es suficient per mi veure’t dues vegades a la setmana, i tant poca estona. No és just. La vida no és justa –es va aferrar a las del seu enamorat-  Donaría el que fós per no ser la filla del rey Jordi V, i poder ser una dona del carrer, per poder-nos casar, tu i jo, encara que no tinguéssim diners. Només et necessito a tu per ser feliç.

-    Saps que no potser, estimada –La besà altre cop, aquesta vegada al front- Res em faria més feliç que fossis la meva muller, però els nostres camins sempre han estat separats, no hi podem fer res.

-    El meu pare m’ha dit que Anglaterra donarà suport al bàndol aliat en aquesta maleïda guerra. És cert? M’ha dit que milers de soldats aniran a lluitar contra l’imperi Germànic i l'imperi austrohongarès. La situación és tan greu que fins i tot hem canviat el nom de la casa real, abans era Casa de Saxònia-Coburg-Gotha, i ara serà Casa Windsor. Estic molt espantada, però tot i així, em presentaré com a infermera voluntaria, i ajudaré als soldats caiguts. Digue’m que tu no aniràs a lluitar.

-    Em temo amor meu, que he quedat amb tu per donar-te una mala notícia. Demà he de partir. Saps que soc pilot d’avió i he de lluitar per la nostra patria, per fer justicia en aquesta guerra. Per tant, no sé si tornaré –els joves amants es van mirar un instant i es van fondre en una abraçada. Es besaren als llavis com mai ho havien fet abans, amb un bes intens, dolç i ple d’esperança.

-    Doncs penso esperar-te. Perllongaré l’enllaç amb el vescompte tan com pugui, i quan tornis m’escaparé amb tú i marxarem ben lluny d’aquí per començar una vida junts. Promet-me que tornaràs, amor meu, siusplau –les llágrimes de la princesa relliscaven galtes avall, humitejant-li el coll- Digue’m que vindràs a buscar-me.

-    T’ho prometo. Et juro, Maria, que faré tot el que pugui per tornar amb tu, costi el que costi.

-    Abans de que marxis, vull donar-te una cosa, perquè em recordis, allà dalt entre els núvols, que soc i seré només teva, per sempre  –La  princesa em despenjà del seu coll i em va entregar a les mans del seu enamorat- No l’he comprat jo, com res del que posseeixo, però en ell hi diposito el meu amor perquè et porti bona sort i tornis sa al teu país, amb la teva estimada.

-    Gràcies, es molt bonic, però no ho és tant com tu. El portaré cada día amb mi –el noi em va col.locar al voltant del seu coll, mentre m’amaga dins del seu uniforme- Estarem junts a tota hora, per sempre –el seu cor bategava amb la mateixa força que el de la princesa.

-    Per sempre, a tota hora.

Però no tinc clar si li vaig portar gaire bona sort al meu nou amo. Dins l’avió, entre els trets de les metralletes i bombardeijos, vaig apendre què era la guerra, una paraula per mi desconeguda fins a aquell moment, amb un significat impossible de definir en detall ni amb un centenar de paraules. A cada moment el soldat m’acariciava suaument amb una mà, intentant sentir l’escalfor de la seva princesa al palmell, suspirava i apretava les dents. Era possible que jo com a objecte, sense vida, no signifiqués gran cosa, però com a símbol de l’amor d’aquella dama que l’estimava li pogués transmetre el coratge i les forces necessaries per seguir endavant? Era un home molt valent. Vaig poder veure com es desfeia dels enemics que el perseguien i alhora com en derrotava a d’altres. El soroll era ensordidor, estrident, aterrador, era pitjor que l’infern.

A cada sortida que feia, sempre em portava amb ell. Un dia, abans d’enlairar-se, em va acaronar com feia sempre i seguidament em va donar un bes, pensant en ella, evidentment “Aviat estarem junts” va dir. Però aquell día va ser el pitjor de tots. Massa enenimcs per arreu el van cosir a trets, l’avió va començar a perdre alçada fins que es va estavellar. Tot era foc, flames, fum i cendres, ell i jo observàvem com es fonien i s’esvaíen les nostres possibilitats de tornar a Anglaterra. Poc després el meu heroi no responía. Era un tros de carn inhert estès en un sòl negre, sense vida. En els seus últims minuts de vida, no va cridar, ni plorar, ni perjurar, només va xiuxiuejar “Ho sento, Maria”. Junts i sols, vam esperar hores, dies, potser fins i tot setmanes, no ho puc assegurar, ja que els dies eren tan foscos i tètrics com les nits.

Un avi se’ns va apropar, a pas molt lent i amb certa por. Al principi no vaig entendre el que deia, pero en poca estona sabia de què parlava, buscaba supervivents. Em va recollir del costat del meu heroi, després d’enterrar-lo al costat d’un gran roure, em va ficar dins la butxaca de la seva jaqueta de llana. No vaig veure la llum fins a arribar a casa seva, on hi vivia un pilot de persones de totes les edats, prou feines tenien espai per pendre quelcom d’alè. Va ser llavors quan vaig entendre que estàvem al país on el joier volia viatjar, a França, erem molt a prop de París.

En el bressol d’aquesta familia vaig estar força anys, suficients com per abraçar-los amb tot el meu afecte i sentir que formava part d’ells. Al principi em volien vendre per aconseguir quelcom d’aliment, els seus cossos mostraven que estàven greument desnutrits, la guerra els havia passat factura, però l’àvia, que semblava ser la persona  més culta de la familia, va decidir que jo havia arribat com un regal de Yahveh, deia que una joya tan bella  només podía ser feta per un Déu, i per tant, havía de romandre amb ells, i així, Yahveh els protegiría. Em van desar dins una gran caixa, on dormía sobre un llit de bellut, i només l’obrien i em treien de la caixa en algunes ocasions, per resar o per dies assenyalats, però en les celebracions importants era el que més em divertía, em penjaven del coll d’alguna afortunada que es casava i passava hores gaudint de l’enrenou i gatzara que es respirava en l’ambient festiu. Vaig passar de mans com una herencia, de mares a filles, l’àvia, abans de morir em va entregar a les mans de la Ruth, la seva filla gran, qui es va convertir en la meva vetlladora, em  netejava i tenia cura de mi quasibé cada día.

Però una nit, com qualsevol altra, un cops estrepitosos a la porta van despertar a tota la familia i en només vint minuts la familia sencera havia preparat les maletes i marxaven de casa. A mi em van amagar en una butxaca amagada dins el forro de l’abric de la Ruth. No vaig entendre a on anàvem, però no tardaría gaire temps en esbrinar-ho.  

El llarg i pesat trajecte en tren va acabar-se de nit, en plè hivern, al vell mig d’una forta nevada. No recordo haver vist mai una nit tan fosca i negra. Ningú de la familia sabia on ens havien portat, però no erem els únics, centenars de families més esperaven arraulides entre files de gent, tots esperant entrar a una mena de recinte tancat. Ningú parlava, ningú es movia, tans sols la por s’atrevia a fer acte de presència i es movia amb total llibertat entre aquelles ànimes en pena. Era una nit trista, la més trista que havia vist, almenys fins llavors. No podía veure gran cosa, el forro de l’abric no m’ho permetia, però les petjades de centenars de persones en la neu verge, entre el silenci difunt de la nit, em feia venir esgarrifances. Un plor d’un bailet trencà el mutisme i un guardia amb mals modals cridava a la mare del bailet, perquè el fes callar, però de sobte va sentir-se un tret. El plor del bailet s’esvair. I els crits de la mare van empendre un camí  sense tornada, el guardia sense escrúpuls va retornar el silenci de la nit amb un altre tret, però aquest seguí retrunyint en les ments dels allí presents, aquell esclat va ser molt pitjor que sentir el lament de la mare per la pèrdua del seu fill. La línea entre la vida i la mort era tan fina que era inexistent. Aquella nit, no van ser els únics trets que vam sentir.

No van tardar gaire en humillar-los i despullar-los de les seves pertinences, portant-los més enllà d’on hauria pogut sentir el seu calor. En arrancar-me dels braços de la Ruth, no vaig poder xisclar, ni plorar, ni lluitar, com feia tothom quan els separaven de la seva familia. Mai més els tornaria a veure. En aquell moment vaig apendre què era la fredor de la solitud, i vaig compendre perquè les persones  ploraven al separar-se d’un ésser estimat.

Més tard, varies persones recollien les pertinences que jeien apilades en muntanyes de records. Em va trobar un noi, que encara no era un home, però la seva mirada deia que havia vist més del que hauria volgut. Ben pentinat, anava vestit d’uniforme i al veurem em va desar juntament amb el pilot de joies d’or i plata que hi havia en una gran caixa. Hi havia tota clase de peces de valor; anells, arrecades, fermalls, monedes, sobretot hi havia un munt de queixals. Pero el petit homenet, s’ho va repensar i va preferir guardar-me en una de les butxaques d’aquell uniforme tan lluent.

Quan es va fer de nit, vaig sentir que parlava tan fluixet que quasi era un xiuxiueig. I una veu el contestà:

-    Estar segur? Serà molt perillós, per tots! –deia la veu delicada d’una nena.

-    Esclar que sí, Edit! Abans de que tanquin les barraques al vespre, ves a l’última, a darrera, on sempre ens trobem i no ens veu ningú. T’estaré esperant. Jo t’ajudaré a sortir d’aquí. Tinc una cosa que t’ajudarà a començar fora d’aquí.

-    Però no puc sortir. Les tanques envolten tot el camp.

-    No et preocupis. Ja m’hauré espavilat per poder fer un forat per on hi puguis passar.

-    Si algú s’assabenta em mataràn, i a tu també!

-    Vols sortir o no? Saps que si et quedes també moriràs !

-    Esclar que vull sortir Derek –se’l va mirar amb ulls tritos- Però per què fas això per mi ?

-    Ja ho saps, Edit. Perquè vull que tinguis una vida fora d’aquí, que puguis continuar tocant el violí. Em pasava hores escoltant com tocaves, t’enrecordes? –la nena somrigué i va assentir amb el cap amb les galtes enceses-  A més a més, abans que arribés la guerra vam promete una cosa, no?

-    Si. Que algún día tu i jo ens casariem –va dir la nena somrient tímidament.

-    Per això vull que marxis. I quan tot aixó acabi, ens trobarem.

-    Com ens trobarem ?

-    Jo et buscaré on sigui, no et preocupis –es va girar per assegurar-se de que no els veía ningú, i li besà els llavis- Ara marxa, Edit. Que et deuen estar buscant. Ens veiem demà allà a la mateixa hora, d’acord ? –el noi ja marxava quan ella li va dir:

-    Derek, espera. M’he d’emportar la meva germana, es massa petita i ja està força malalta, no vull que li passi el mateix que als altres nens –el rostre del noi mostrava certa desaprovació- Siusplau, no puc deixar-la aquí.

-    Està bé, portaré menjar per les dues, perquè tingueu temps a arribar a un lloc segur. Però ara has de marxar, de pressa, vinga!

Al dia següent es van retrobar darrera l’última barraca deshabitada. El dia havia transcórregut més ràpid del que hauria desitjat el noi, quasibé no tingué temps d’obrir el petit forat a la reixa del tancat pero on havien de sortir l’Edit i la seva germana. El cor li bategava ràpid sense control.

-    Has agafat totes les teves pertinences? –digué el noi.

-    Si, però quasibé no en tinc. Una dona m’ha donat la seva bufanda, i la germana d’aquesta m’ha donat un parell de mitjons, i un senyor ens ha donat els seus guants de llana.

-    Jo us he portat un parell d’abrics, i menjar: pa, formatge i una mica d’embotit –li va entregar una bossa- i emporta’t aixó –em va treure de la butxaca de l’uniforme- Ho podràs vendre i treure’n suficient com per poder començar una nova vida, ben lluny d’aquí. Quan estigueu en un lloc segur, m’escrius una carta, pero no escriguis res. Dibuixa una paritura i a través de les notes, em dius el país i la ciutat on estàs. No tardaré gaire a escapar-me jo també i et buscaré i et trobaré. En el remitent posa el nom del nostre profesor de música de l’escola on anàvem junts.

-    Però Derek, d’on has tret aquest penjoll? Això es molt valuós i es d’algú que està en aquestes barraques. No ho podem robar. Aquest penjoll te un propietari i li farà falta algún dia, quan surti d’aquí el buscarà i no el trobarà.

-    Escolta Edit, el propietari d’aquest penjoll potser ja esta mort. M’agradaria tan com tu poder salvar a tothom, però no puc. Encanvi, sí que us puc salvar a tu i a la teva germana.

-    Per què nosaltres, Derek? Tota la gent que hi ha aquí dins també es mereix poder escapar i poder viure.

-     Perquè tu has tingut la sort de que jo t’estimo com mai t’estimarà ningú, i seria capaç de fer el que sigui perquè mai et passi res. I ara aneu, ràpid. Us trobaran a faltar i us buscaran. De pressa!

La noia s’atençà a ell i li besà els llavis:

-    Gràcies, Derek! Ens veurem aviat –el noi assentí amb llàgrimes als ulls.

Les dues van sortir amb dificultats per forat, i van córrer tan de pressa com les dèbils cames els hi van permetre.  Ja es feia de dia quan les noies van aturar-se per fer un mos, i descansar una estona, i van veure que tornava a nevar, però la neu no era del color verge i blanc que acostumaven a veure, aquesta vegada queien flocs negres per arreu., uns flocs que embrotien tot el que tocàven. L’Edit sabía que eren els forns on cremaven a les persones, però no podia donar-li aquella resposta a una nena de 8 anys, que encara no entenia perquè l’havien separat dels seus pares i l’havien tancat en un camp de concentració.

Després de molts dies caminant, evitant els camins principals i amagant-se al bosc per evitar les tropes alemanes, just a les afores d’un poble, l’Edit va veure uns quants soldats de les tropes franceses fumant tranquil.lament en un dels seus descansos. Es va atansar a ells demanant ajuda i els va explicar la seva història. Tristament, la seva germana no va arribar mai a conèixer els soldats. Un parell de dies després de que escapéssin del camp, la seva germana va empitjorar i la febre no deixava de pujar, fins que un matí ja no va poder despertar-se.

La ciutat de Lyon la va ajudar a començar una vida nova. La van col.locar en un pis on hi vivien més refugiats com ella, però almenys allà se sentía segura. Moltes vegades, per la nit, l’Edit m’acariciava suaument mentre se li escapava en un xiuxiueig “On estàs, Derek?”, algunes vegades fins i tot se li escapava alguna llàgrima, l’enyorava i es preguntava què estaría fent o a on estaría, si pensaría en ella o si encara estaría en aquell camp de concentració on ell potser era l’únic que no compartia la manera de pensar de la resta d’alemanys uniformats els quals semblava que gaudien turturant sense pietat a persones innocents. Va esperar tan com va poder, pero al final va decidir vendre’m, necessitava menjar, roba i un lloc on poder viure dignament. A la ràdio s’anunciava la fi de la segona guerra mundial, però la gent vivia en la miseria i els costaría sortir d’aquell forat.

Abans d’entregar-me a aquell home, l’Edit es va despedir de mi. Amb els diners va comprar sobres de carta i paper de partitures. Segurament aquella mateixa nit escriuria al Derek donant-li pistes d’on vivia. Qui sap si es tornarien a trobar algún dia! L’amor podía fer miracles.

Per mi, l’home que em va comprar, no va pagar ni una tercera part del meu valor, però per l’Edit era més que suficient, amb el que li havia donat tenia per viure uns quants mesos. Un cop va marxar ella, el comprador, un home vell, mal vestit i mal carat, em va portar a unes golfes, plenes de caixes i llibres i em va desar a dins un bagul.

Molts anys van passar, crec que fins i tot dècades que vaig estar allà dins, en silenci, en la foscor sense veure a ningú. Quan de sobte es varen sentir uns sorolls atronadors, pitjors que les bombes que vaig sentir caure en la primera i en la segona guerra. Però allà res no es movia, i ningú em va venir a buscar. I altre cop van passar molts anys. Fins que un dia, algú va obrir el bagúl, i al veure’m quedà meravellat i cridà: “He trobat algo que ens podría servir”.

Uns dies després, em vaig trobar en un mostrador, tapat amb un vidre transparent, des d’on podia observar un cel completament serè, on un munt de gent que passava se’m quedaba mirant durant uns minuts i després marxàven.

I entre aquella gent, va arribar una nena, d’ulls verds i el cabell vermell com les petites pigues escampades per la seva pell. Em va recollir entre les seves mans i va dir mirant l’home que tenia al seu costat:

-    Pare, mira, quin penjoll tan bonic! –i mirant després al senyor que estava darrera del mostrador va dir- Es de la Terra aquest penjoll, senyor?

-    Si –va contestar aquell home que duia un bigoti que li arribava fins a les orelles- Com ho has sapigut, noieta?

-    Perquè aquí on estem, a Terrados, l’or no l’utilitzem per fer penjolls. Oi, pare? –va dir mirant l’home que tenia al costat, que al mateix temps assentía amb el cap- Aquí hi ha tan d’or que l’utlitzem per coses cotidianes. Ara les joies les fem amb Ornat pur, que es un metall noble més dur encara i quasi no es trova en aquest planeta, per això les joies fetes d’Ornat són tan valuoses.

-    Ben cert, filla! Aquesta peça és única, per això. No havia vist mai un penjoll tan refinat. Havia de ser molt valuosa aquesta peça a la Terra, a vint anys llum d’aquí, per nosaltres ara no és important el seu valor material, sinó el sentiment històric que pot arribar a tenir.

-    Doncs sí. En aquest mercat d’antiguetats no podreu trobar cap joia semblant. Hem calculat que pot arribar a tenir fins i tot més de dos segles. La vam trobar just després de la tercera guerra mundial, com ja sabeu va ser la més aterradora de totes, i per casualitat en una casa on no van arribar-hi les bombes. Crec que aquest penjoll ens podría dir moltes coses de la Terra, ja que amb la tercera guerra mundial es van perdre molts arxius i la majoria de museus van quedar destruits totalment. Si aquest penjoll pogués parlar…

-    Pare, el teu amic té un Lector de records, oi? Podriem fer-lo servir amb aquest penjoll d’or.

-    Un lector de records? –va dir el venedor- Què és exactament?

-    S’ha descovert no fa gaire, que els metalls nobles son capaços d’emmagatzemar records, com imatges, sons i fins i tot en alguns casos sentiments. I tinc un amic que va comprar un aparell que fa molt poc que s’ha inventat, el qual és capaç de llegir i mostrar-nos tots els records emmagatzemats en el metall noble que li mostrem.

-    Caram, això es tot un esdeveniment! Podem recuperar tota la nostra historia perduda a través de tots aquests objectes que fins fa poc creiem que no tenien valor –va dir el venedor, intuïnt que podría vendre aquelles antiguetats per més valor ara que sabia que se’n podía treure més profit.

-    Doncs sí. El govern està en procés de recuperar tot tipus de peces d’or que puguin aportar algún tipus d’informació del nostre passat i poder-ho guardar com cal perquè no es torni a perdre mai més.

-    Aixi doncs, el senyor es queda el penjoll? –va preguntar el venedor.

-    Si –va contestar la nena.

I seguidament la petita em va penjar del seu delicat coll i al tocar la seva pell vaig poder sentir altre cop l’escalfor d’un humà, on hi retronava el bateg del cor d’una persona amb qui moltes dies i anys jo volia compartir. Les seves tendres mans m’acaronaven dolçament i un calferd em va recórrer de dalt a baix, mentre ella em deia baixet “Tornes a tenir familia, tindrem cura de tu”. M’hauria agradat poder plorar, m’hauria agradat poder somriure, com ells, expressar d’alguna manera tot el que tenía a dins, malgrat tot, podia esperar uns dies més, sabia que gràcies al Lector de records molt aviat sabrien tot el que guardo en el meu interior. Perquè jo sóc una part del joier somniador, del vescompte pervers, de la princesa enamorada, de l’heroi valent, de la familia unida i  humiliada, del soldadet rebel, de la noieta lluitadora. Tots ells formaven part de mi, cadascún dels seus sentiments han arrelat profundament, i al mateix temps sé que vaig ser una part important en les seves vides. Puc reconèixer ara doncs en què consisteix la felicitat, perquè  altre cop doncs tornava a formar part d’una històra i a la fi podia saber què era sentir-se valorat i estimat, com una persona.